Cercas ingressa a la RAE i elogia el poder alliberador de la literatura

Des de primeres hores de la tarda d’ahir, l’edifici del carrer Felipe IV bullia d’alegria per la incorporació d’un nou membre a la nòmina dels acadèmics de la llengua espanyola. Vacants encara la butaca p minúscula des de la mort de Francisco Rico l’abril d’aquest any i la o minúscula d’Antonio Fernández Alba –per la mateixa causa, al maig–, en aquesta ocasió tocava formalitzar l’elecció de Javier Cercas com a nou titular de la butaca R majúscula, anteriorment ocupada per Javier Marías, que a més va ser una de les persones que va impulsar la candidatura de l’autor de Soldados de Salamina junt amb Mario Vargas Llosa, Pedro Álvarez de Miranda i Clara Sánchez.

A poc a poc anaven arribant a l’edifici de la Real Academia Española personalitats vinculades d’una o una altra manera amb el món de la literatura, el llibre i la cultura. Noms com els d’Eva Orúe, directora de la Fira del Llibre de Madrid, el periodista Juan Cruz, Álex Salmon, director del suplement literari abril Miguel Ángel Aguilar, Manuel Vilas, Lorenzo Silva o David Trueba.

Poc abans de l’hora prevista, la sala d’actes ja era ben plena. A les 19 hores, els acadèmics van començar a prendre seient i cinc minuts més tard, el seu director, Santiago Muñoz Machado, va obrir la sessió i va començar l’acte amb l’entrada de Cercas.

Abans d’entrar en matèria literària, Cercas, nascut a Ibahernando, província de Càceres, el 1962, es va remuntar al moment del seu naixement per explicar com la seva família, d’origen camperol tot i que ja amb una generació universitària, la del seu pare, mai va imaginar que un dia aquest fill, nebot i net acabat de crear podria protagonitzar un acte tan solemne i transcendent com el d’avui.

Una única trobada

Ja en ple treball, Cercas va voler recordar la figura del seu predecessor, del que va dir que amb prou feines es van conèixer, almenys en persona. Si bé es van creuar una abundant correspondència, tan sols van coincidir una vegada molt a prop de l’edifici en el qual l’escriptor extremeny pronunciava el seu discurs: al parc del Retiro. Al llarg d’un agradable passeig, Cercas li va parlar dels seus llavors recents xerrades a Oxford, universitat en la qual Marías havia sigut lector feia anys i a la qual no havia tornat tret de les seves novel·les.

Segons el flamant titular de la butaca R majúscula, el seu anterior usufructuari va escriure setmanalment durant dècades als diaris sobre la realitat que li envoltava i no va defugir prendre partit sobre els assumptes més difícils, fins a l’extrem d’embardissar-se en polèmiques i combatre sense caserna errors, cursileries, vileses, degeneracions, injustícies i estupideses.

Una actitud que, segons l’opinió de Cercas, demostra que Marías, com abans Proust amb el cas Dreyfus, Joyce amb els nacionalistes irlandesos o Kafka amb la seva simpatia amb els moviments anarquistes, va ser un escriptor compromès, però no d’aquells que firmen aquesta literatura "pedestre", "propagandística" i "pedagògica" que sol actuar de cadena de transmissió de partits o idees polítiques de manera acrítica.

Després de desmuntar la idea preconcebuda de l’escriptor aïllat de la realitat, Cercas es va referir a un altre mite literari: el que afirma que els llibres els escriuen els bons escriptors. L’acadèmic va recordar una de les frases que pronuncia un dels personatges de la seva última novel·la, bibliotecari de la presó de Quatre Camins: "La meitat d’una novel·la la posa l’autor. L’altra meitat la posa el lector". Esmenant la seva creació, Cercas va defensar que ell aniria encara més enllà, i assegurant que els llibres són partitures i cada lector les executa a la seva manera, va concloure que el veritable protagonista de la literatura no és l’autor, sinó el lector, que és qui acaba els llibres, en el sentit de perfeccionar-los.

Notícies relacionades

Les empreses que il·luminen el Nadal de BCN

Una catedral feta de cançons

Recordava l’autor que quan algú li confessava que no li agradava llegir, el primer que se li passava pel cap era donar el condol, igual que si li hagués dit que no li agrada el sexe. Aclarit això, Cercas es preguntava si existia una mica més útil que el plaer, o que el coneixement i, instants després, preguntava als acadèmics si, des de la talaia de la seva saviesa, hi haviaalguna cosa millor que el sexe. Per la cordial reacció dels assistents, entre qui es trobaven persones amb àmplia experiència vital com Luis María Anson o Juan Luis Cebrián, sembla que la resposta a la pregunta de Cercas va ser que a tots els agradava allò del sexe.

Cercas va tancar la seva intervenció defensant que quan l’autor honest amb la seva realitat és capaç d’arribar al públic, aquest es converteix en una mena de perill públic. En definitiva, algú que suposa una amenaça per al poder que, segons Cercas, si pogués, prohibiria la literatura. "¿Hi ha alguna cosa més útil que això?". Per la reacció dels assistents, sembla que, de nou, li van donar la raó.