Un escriptor en el difícil pont entre Orient i Occident

Possiblement sigui el libanès Amin Maalouf, 75 anys, un dels intel·lectuals actuals amb més ductilitat per pensar el convuls panorama internacional que vivim i, és clar, el futur –emergència climàtica, derives bèl·liques de la intel·ligència artificial o la manipulació genètica– al qual ens enfrontem. D’aquí que el Premi Internacional Catalunya, que es va anunciar ahir, sigui del tot conseqüent per a un autor que fa 14 anys va ser també Príncep d’Astúries. I és que ningú millor que un escriptor, periodista i analista polític àrab, nascut a Beirut –aquest Beirut que acull més de 15 comunitats diferents i avui torna a ser arrasat per les bombes israelianes–, que des de 1975 viu a França, de família catòlica maronita i lingüísticament filofrancesa –tot i que la del seu pare fos presbiteriana i més pròxima a l’anglès–, per encarnar un avui cada vegada més difícil pont entre Orient i Occident.

Maalouf té interioritzat el nomadisme. La seva família sempre va considerar Istanbul –a la qual ell sempre ha anomenat Constantinoble perquè els records familiars es remunten a abans del canvi de nom de la ciutat– com la primera pàtria perduda i, quan va arribar el moment, la guerra civil el va obligar a l’exili que va culminar a París. Com a periodista, ja a la capital francesa, va arribar a cobrir la fi de la guerra del Vietnam i la revolució islàmica iraniana, fins que als anys 80 va decidir dedicar-se de ple a l’escriptura.

Fructífera universalitat

Notícies relacionades

BCN, amb quatre noves estrelles, ratifica la capitalitat gastronòmica

El millor servei de sala de la ciutat

Com a autor ha aconseguit distincions extraordinàries per a un home del seu origen. Avui pertany a la selecta Acadèmia Francesa i l’any passat va ser nomenat secretari perpetu de l’entitat, el primer nascut fora de França. El seu reconeixement literari és enorme, una veu sempre a tenir en compte a la França multicultural: fa 30 anys va obtenir el premi Goncourt amb la novel·la La roca de Tanios, que va dedicar a una pau al Pròxim Orient que avui no s’entreveu en l’horitzó. Abans, ja s’havia convertit en un autor àmpliament reconegut gràcies al seu best-seller Lleó l’Africà. La novel·la seguia un musulmà granadí obligat a abandonar la seva terra arran de la conquesta dels Reis Catòlics i que, després de visitar diversos enclavaments del Mediterrani, acaba al Vaticà. Aquesta barreja de cultures i de matisos que propicia una fructífera universalitat és la seva marca indiscutible.

Les seves novel·les històriques –de lectura actual– van anar donant lloc a obres amb marcs més contemporanis, gairebé sempre amb el rerefons de la seva pàtria libanesa, tant en el terreny de la ficció com en l’assaig. El seu últim treball de no-ficció és el no gaire optimista El laberint dels extraviats (Aliança), on exposa que l’ordre polític mundial s’ha de reinventar perquè d’una altra manera anem "dirigits a l’abisme".