Moment màgic en el cine català

En el cine català del 2024 han aparegut dos autèntics meteorits. Tots dos són films dissenyats per funcionar bé a les sales, però les expectatives s’han vist absolutament superades, cosa que procura una injecció econòmica més que necessària, perquè, malgrat tot, encara ens estem recuperant dels estralls causats per la pandèmia. El més recent és El 47, estrenat el 6 de setembre. Abans va arribar Casa en flames, el 28 de juny. Podia intuir-se que funcionarien, però no tan bé com ho han fet.

Les xifres

En l’acumulat del 2024, en data del 17 de novembre, la pel·lícula de Dani de la Orden sobre una família que no sap estimar, en definició del mateix director, portava recaptats més de tres milions d’euros, amb pràcticament 460.000 espectadors. En la font oficial de Comscore ostenta la setena posició de les pel·lícules més vistes a tot l’Estat. El 47, realitzada per Marcel Barrena i amb Eduard Fernández al capdavant del repartiment, està en la vuitena posició, però en menys temps a les sales havia recaptat ja gairebé el mateix: 2.978.000 euros, amb uns 464.000 espectadors.

El 47 és avui la pel·lícula catalana –enterament de producció catalana– més vista de les quatre últimes dècades, superant no només el film amb què cohabita actualment, Casa en flames –i que podria tenir una continuació, Casa en cendres–, sinó també dos dels grans èxits del cine català d’aquest segle, Pa negre (2010), d’Agustí Villaronga, i Alcarràs (2022), de Carla Simón. Només està per sobre d’aquesta, i sens dubte la batrà en poques setmanes La plaça del Diamant, el film de Francesc Betriu a partir de la novel·la de Mercè Rodoreda que el 1982 es va enfilar a dalt de tot de les llistes amb 504.000 espectadors, cosa que va suposar una fita absoluta per al cine català que començava a emergir després dels llargs anys del franquisme. Hi ha un altre detall encara més significatiu: al cap de 12 dies de la seva estrena, el film de Barrena sobre el conflicte social originat a l’autobús 47 barceloní, que va acabar convertint-se en estendard de la lluita veïnal al districte de Torre Baró, s’havia posicionat com el número u en la taquilla espanyola, una cosa bastant insòlita en una producció parlada en català.

Un 2023 fluix

D’acord amb aquests èxits, ¿es pot parlar d’un gran any? Els números del 2023 no van ser bons. Pel que fa a les pel·lícules catalanes hi va haver 2.216.912 milions d’espectadors, el 45% menys que l’any anterior, que es va saldar amb quatre milions. Es van estrenar 90 llargmetratges enterament catalans, o amb participació d’alguna companyia catalana, dels 337 que van arribar a les pantalles amb producció espanyola. Cap va ser precisament un reclam per a l’espectador. El més taquiller, El mestre que va prometre el mar, de Patricia Font, es va quedar en 300.000 espectadors, molt per sota del rèdit que estan donant Casa en flames i El 47 el 2024, o el que va donar Tadeu Jones 3. La taula maragda el 2022.

Notícies relacionades

Un disc a plens pulmons

Alejo Stivel: "En la música actual hi ha menys genialitat"

Aquest diari s’ha posat en contacte amb Pau Brunet, que fa 15 anys que analitza la indústria i és col·laborador de la revista Box Office España, a banda d’haver participat en la producció de títols com 10.000 km, Open windows i Terra ferma, i crear la companyia Amplitud, amb la qual va produir Secaderos i Viaje al país de los Tarahumanas. Per a Brunet, "aquest és un moment màgic per al cine català, tot i que calgui fer algunes puntualitzacions". Incideix en l’èxit de les dues pel·lícules, "que han tingut un gran impacte cultural dins i fora de Catalunya", i aquest és sens dubte un dels elements més destacables: abans el cine català funcionava malament, regular, bé o molt bé al mateix territori, però a la resta de l’Estat la recepció era molt diferent.

"En el cas de Casa en flames, el film ha sigut un fenomen a Catalunya, amb el 85% del total recaptat al territori", explica Brunet. "Per contra, El 47 ha tingut en comparació un impacte més important fora de Catalunya, amb el 62% aquí i un 38% fora". L’analista remarca un detall esperançador per a la repercussió del cine català, el fet que altres comunitats també estan interessades en un cine parlat en llengües cooficials. Aquí hi ha As bestas, O que arde, 20.000 espècies d’abelles o Irati per demostrar-ho. El català, ens agradi o no, gairebé sempre ha anat en contra de la taquilla; qüestió d’hàbit tant fora com dins. Aquest element "distorsionador" ja no ho és tant, i l’acceptació no respon només a una qüestió identitària.