Barcelona abraça València

El més gran dels nostres cantautors, el duo que després de 25 anys arrasa i tres veus femenines amb àngel i carisma es van confabular ahir a la nit per entregar el seu cant en ofrena al Palau Sant Jordi. Cançons per acompanyar, alleujar o distreure potser, les penes col·lectives i ajudar en l’àmbit més material: el concert Barcelona amb València va recaptar 774.996 euros el dia que feia un mes de la tragèdia causada per la riuada fatal.

Aquests diners, que es destinaran a pal·liar els efectes de la catàstrofe a través de la Creu Roja, els van aportar les 15.086 persones que, segons l’organització, van ocupar el Sant Jordi (sense arribar a omplir-lo). Ambient càlid, d’acord amb la "cordial i fraternal abraçada solidària" que Serrat va oferir als afectats. Gairebé dos anys després de la seva retirada al mateix escenari, el trobador del Poble-sec, pilotant aquesta causa a títol excepcional, va entrar en matèria amb sondes de profunditat: ni més ni menys que Cançó de bressol, amb el seu eco sentimental, seguida d’un enèrgic Cantares, amb Machado a la memòria.

Cita a Raimon

Serrat va citar Raimon ("el meu amic") i la seva cançó, tan associada a aquests fets calamitosos, El meu país la pluja, de la qual va recitar la primera estrofa. I va afegir, aixecant aplaudiments: "A la pluja no se li pot ensenyar a ploure, ni els que tenen competències per solucionar els problemes són competents per fer-ho. Ni escolten les veus dels vells, ni les paraules dels savis, ni el pronòstic de l’home del temps." I va començar a entonar el seu sarcàstic Algo personal, dard (1983) dirigit en el seu dia a certs polítics (sense especificar), "homes de palla" i "tafurs de categoria".

Van ser 70 minuts de Serrat, una pròrroga de luxe en el seu historial escènic quan ja no l’esperàvem, amb 14 cançons, totes clàssics incontestables. Banda al complet (Miralles i Kitflus, un a cada banda) i repassos amb bona lletra i finor interpretativa a Cançó de matinada, Para mi libertad i El meu carrer. La mirada als orígens, els ideals, la natura: Pare, Mediterráneo i Plany al mar, unides amb la seva sensibilitat pel medi ambient. La crònica social de Fiesta, entusiasta i sibil·lina, i Paraules d’amor per tancar. "Mai diguis mai de la vida", va fer broma Serrat a propòsit d’aquesta reaparició en temps de jubilació.

Un trio inèdit va agafar el relleu, les veus de Judith Neddermann (amb la guitarra), Andrea Motis (trompeta) i Lucía Fumero (teclat), basculant entre la cançó amb ressonàncies de Sud-amèrica i el jazz, reforçades per tres músics més, compartint repertoris i convidant a pensar en una química amb recorregut. Neddermann, que va rescatar la seva bonica Vinc d’un poble, va ser qui va prendre la paraula i va alçar el dit acusador: "Tant de bo no haguéssim d’avergonyir-nos per la gestió tan nefasta de l’emergència". Van tancar amb l’adaptació d’un popular grup valencià (ja extint), Obrint Pas, Al país de l’olivera, amb sanefes de violí a càrrec d’Uxia Amargós.

Culminant la nit, Estopa en una versió comprimida dels seus concerts d’aquest any triomfal, una altra hora llarga de cançons, amb Tu calorro encenent la metxa entre els seus estimats blocs de Sant Ildefons projectats a les pantalles. "Això per València!". Públic sobtadament enfebrat, cantant i responent als oferiments del David, al galop en un Cacho a cachos filo-metaler, seguint la consigna: "Acelera un poco más...".

Notícies relacionades

Aixecant acta

Letizia, de consort a protagonista

Ells no estan fets per als discursos solemnes, però David Muñoz va parlar de la "noble causa" a favor "dels nostres germans de València, que ho han passat fatal, a Paiporta, a Algemesí...", va dir llegint una pancarta que hi havia a les primeres files. La riuada "s’ha emportat tota la seva vida, la seva feina, i no només això, els seus éssers estimats".

Recollint una bandera valenciana del públic, que van deixar penjant a peu de micro, el David i el Jose van agafar embranzida amb Vacaciones cap als seus grans èxits, via La raja de la tu falda ("farem que aquesta rumba se senti a totes les zones afectades", van dir els germans) i amb estació final a Como Camarón. I amb una propina, Me’n vaig a peu, compartida amb el seu autor, el mestre Serrat, amb qui van pujar un "camí" que "fa pujada" carregats de raons i de sentiments.