‘Beatles ‘64’, memòria de dues setmanes que van canviar el món

En un moment del documental Beatles ‘64, un reporter pregunta a una noia que està esperant a les portes de l’Hotel Plaza de Nova York si li agrada algun cantant americà. «No –respon ella–. Per mi poden podrir-se tots. Elvis Presley fa pudor. I, de totes maneres, és molt vell». Som el febrer de 1964 i Elvis Presley acaba de complir 29 anys. L’explicació d’aquesta franquesa desarmant es troba en aquells mateixos moments a les suites presidencials de la planta 12 de l’Hotel Plaza i respon als noms de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. Els Beatles acaben d’arribar a Amèrica del Nord i han marcat una línia en el temps: tot el que hi havia abans d’ells ha quedat irremeiablement obsolet.

Produït per Martin Scorsese i dirigit per David Tedeschi, que ja havia exercit de muntador en els documentals que el primer havia dedicat a Bob Dylan, George Harrison i els Rolling Stones, Beatles ‘64 (que el divendres 29 s’estrena a Disney+) recrea amb mirada entre fervorosa i estupefacta aquella primera visita dels Fab Four als EUA; dues setmanes de febril excitació que van transcórrer entre Nova York, Washington i Miami i que van canviar per sempre el paisatge cultural i social del país de les barres i les estrelles. I del món sencer.

Tedeschi ha construït la seva pel·lícula a partir del metratge que els germans Albert i David Maysles van rodar per encàrrec de Granada Television per documentar el desembarcament dels Beatles amb motiu de la seva participació en el popular Ed Sullivan Show de la CBS. És un material fascinant –es van filmar més d’11 hores, amb accés pràcticament il·limitat a la intimitat dels músics– que ja havia aparegut parcialment en els documentals dels Maysles What’s happening? The Beatles in the USA, de 1964, i The Beatles: The first US visit, de 1991, i que va servir com a òbvia inspiració a Richard Lester a l’hora de retratar la histèria desencadenada per la beatlemania a la pel·lícula ¡Qué noche la de aquel día! (1964).

Beatles ‘64 fa seva la tesi, gairebé universalment acceptada, que l’adveniment dels Beatles va contribuir de manera decisiva a fer que els nord-americans poguessin deixar enrere la commoció provocada per l’assassinat del president John Fitzgerald Kennedy, que va tenir lloc menys de tres mesos abans. «Quan vam arribar, Amèrica estava de dol –recorda McCartney–. Potser Amèrica necessitava alguna cosa com els Beatles per abandonar el dol i dir: la vida segueix».

La jovial alegria amb què Lennon, McCartney, Harrison i Starr viuen cada moment del seu meteòric ascens a l’estrellat mundial es reflecteix de manera bastant precisa en les captivadores cançons que fan en aquell moment –l’esclat de joia de She loves you no té parangó en la història de la música pop– i, com afirma l’escriptor i periodista Joe Queenan, «encén una llum» al cor de centenars de milers de joves nord-americans.

Culminació d’una epifania

El moment culminant d’aquesta epifania col·lectiva va tenir lloc la nit del 9 de febrer, quan els Beatles van aparèixer per primera vegada a l’Ed Sullivan Show. Uns 73 milions de persones van seguir en directe aquella emissió televisiva, l’audiència més gran mai aconseguida per cap programa fins a la data (la llegenda urbana assegura que els índexs de criminalitat es van reduir notablement aquell dia). La CBS va impedir a les càmeres de Granada TV entrar en els seus estudis per filmar l’actuació, de manera que els Maysles van tenir la genial ocurrència de plantar-se a la pròxima vivenda d’una família de classe treballadora, els González, i captar la reacció dels seus membres en temps real davant la irrupció d’aquell monstre de quatre caps al seu televisor. La mirada hipnotitzada de les dues filles adolescents suggereix que alguna cosa al seu interior estava canviant per sempre. És el mateix que els va passar a Bruce Springsteen i a Alice Cooper (tots dos apareixen al documental rememorant la sublim experiència) i a tantíssims altres xavals.

Notícies relacionades

Letizia, de consort a protagonista

Barcelona abraça València

Però no tot a Beatles ‘64 és sorpresa feliç i goig compartit. Al principi de la pel·lícula, un veterà reporter de guerra compara la beatlemania amb «una epidèmia de rubèola». L’arribada dels Fab Four representava un desafiament a les convencions i els prejudicis d’un sector important de la societat nord-americana, i les crítiques que van rebre per part de l’establishment van ser ferotges. «Visualment, són un malson; musicalment, són un desastre», deia la ressenya que el setmanari Newsweek va dedicar al concert que els Beatles van oferir al Carnegie Hall el 12 de febrer. Per convèncer els responsables de l’auditori que acollissin el recital, el promotor Sid Bernstein havia hagut d’assegurar-los que el grup era un quartet de corda anglès (en represàlia, el Carnegie Hall el va vetar durant dos anys).

Beatles ‘64 acaba amb una aparició de John Lennon en un programa de televisió francès remarcant que els Beatles van jugar només un petit paper en els transcendentals canvis culturals, socials i polítics que van sacsejar el món occidental als anys 60. Probablement tenia raó. Però el documental ens recorda que la petita aportació va arribar amb somriures de felicitat i cançons meravelloses. I aquest és un llegat que mereix ser celebrat ara i sempre.