De James Salter a Geoff Dyer: viatjar i com explicar-ho

La primera vegada que Geoff Dyer va pujar a un avió tenia 23 anys. Els seus pares no ho van arribar a fer mai. Va créixer, Dyer, conegut avui per les seves cròniques de viatge i pel clàssic Amor en Venecia, muerte en Benarés (Random House), el clàssic sobre el que et pot fer un lloc, per més que no pretenguis altra cosa que visitar-lo –el jo turista que es deixa portar, perforar, destruir i reconstruir per la ciutat envaïda–, en una petita localitat britànica. Tot i que Cheltenham és avui una ciutat balneari lleugerament distingida, no ho devia ser a finals dels 50. Dyer va créixer en una família obrera –el seu pare treballava en una fàbrica de xapa i la seva mare era cuinera en una escola–, i per a ell la idea del viatge era sinònim d’un munt de diners malgastats qui sabia exactament en què.

¿Com va ser que li va venir no només el desig de viatjar sinó també el d’escriure sobre viatges? No ho sap amb exactitud, però s’ho pregunta una vegada i una altra. Es pregunta per què viatgem i per què ho fem a determinats llocs. En el seu cas, sempre són llocs travessats per algun tipus d’obra d’art. Ja sigui una peça d’art landscape –com el Camp de Llampecs, de Walter de Maria, els 400 pals instal·lats, des de 1977, en un turó de Nou Mèxic en el qual les estrelles et freguen els turmells–, ja sigui el que algú hi va pintar o escriure. Com la Riviera francesa, on Francis Scott Fitzgerald primer va viure i després va ambientar Tendra és la nit; o el Tahití, on Paul Gauguin va pintar un quadre titulat precisament ¿D’on venim? ¿Qui som? ¿On anem?.

El turista i el viatger

La idea d’una ciutat també és pura narrativa. Diu Dyer –ho va dir la setmana passada, a Barcelona, on va acudir per parlar del turisme al segle XXI, de la multitud que va omplir aquest estiu Atrani, la localitat on es va ambientar l’últim Ripley, simplement per això, per resultar instagràmicament irresistible– que no és que l’escriptor de llibres de viatge hagi de defensar l’essència cultural, històrica, social d’una ciutat amb la seva mirada –i les seves paraules– avui, quan viatjar és sobretot col·leccionar escenaris i checks. No. Ho ha sigut, en realitat, des del principi. Perquè el que sabem d’un lloc, ho sabem perquè algú ho ha explicat, i com ho ha fet determina com veurem aquest lloc, i com l’hem vist des del principi.

En part, aquest lloc existeix de la manera en què ho fa perquè algú va decidir fixar-hi la mirada d’allò que veia. Però ¿quin sentit té escriure llibres de viatge en aquest segle XXI, en què hi ha molta gent, i no poca, que pot clavar la mirada a gairebé qualsevol part i opinar per si mateixa? El mateix sentit, diu Dyer. Perquè una opinió no és un relat, i els llocs no existeixen –o ho fan només en el present, i no en l’imaginari col·lectiu– sense un relat de si mateixos. Vet aquí la diferència entre el turista i el viatger, penso. El viatger mira de llegir la ciutat; el turista només l’observa. El primer mira de superposar la seva mirada a les que ha acumulat fins aleshores; el segon mira amb els ulls d’un altre, i certa distracció.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

James Salter, l’escriptor, va ser pilot de caça i va combatre en la guerra de Corea. Va viatjar molt, en missions, quan era molt jove. Va recórrer el món. La vida era una aventura, llavors. ¿Va néixer d’aquesta manera la seva afició al viatge? "Suposo que va plantar una llavor", es diu, en l’addictiu En otros lugares (Salamandra), un compendi dels seus escrits sobre viatges. "Anem a llocs dels quals hem sentit parlar", confessa, refutant la teoria de Dyer. "Vaig anar a Tànger després de llegir Paul Bowles", diu. "No vaig hi veure el seu Tànger, per descomptat; hi vaig veure una ciutat insalubre. Fins i tot la sorra de la platja semblava bruta". Busquem el paradís, diria Dyer. O simplement busquem ser en una altra banda. Una de millor o una que existeix com a relat. Conquerir. No quedar-nos. Sortir. Veure món.

La manera en què cada viatger que ha escrit sobre l’experiència transformadora del viatge –Dyer és un expert en el tema: les seves cròniques són metacròniques; és a dir, es psicoanalitzen a si mateixes– ha permès entendre la necessitat de cada viatge i, alhora, la part del món que es desplegava en aquell moment, desconegut, estrany i, per això, bonic, valuosíssim, únic, al seu voltant. Salter diu dues coses inoblidables en el seu llibre. La primera és que la soledat purifica tot viatge –sobretot que no se t’acudeixi quedar-te a l’habitació de l’hotel per més sol que et sentis, perquè "aquest és l’únic lloc on ets vulnerable"–. La segona és que en els viatges hi ha "una cosa ja impresa en nosaltres que busquem inconscientment". I hi afegeix, i hi estic d’acord, "de vegades no tan inconscientment".