El museu del segle XXI busca el seu lloc

"És la prova del delicte colonial. Aquests objectes no són coses, són fragments d’un teixit social, cultural i espiritual", remarca la investigadora, que ha triat aquesta estàtua tan disputada de pedra monolítica per il·lustrar la seva intervenció a Capgirar encanteris, una trobada internacional sobre el paper dels museus al segle XXI que Manuel Borja-Villel, assessor especial de la Generalitat, ha impulsat aquesta setmana a Barcelona. Una nova reflexió sobre el present i el futur de les institucions museístiques a través de conceptes com extractivisme, restitució, descolonització i emprenedoria sociocultural que el també xilè Claudio Alvarado Lincopi, historiador i investigador del Centre d’Estudis Interculturals i Indígenes de Xile (CIIR), resumeix en la necessitat de "vivificar el mausoleu".

O, dit d’una altra manera, imaginar un altre tipus d’institució i de relació amb el públic. "Qüestionar els museus no és una cosa nova: els futuristes els volien cremar. El museu tal com el coneixem, que arrenca al segle XVI, ha canviat contínuament, igual que canvia la cultura i la societat en què vivim, així que és normal plantejar-se quina funció té avui dia", explica Borja-Villel, exdirector del Macba i del Reina Sofia i ideòleg d’unes jornades que, assegura, miren de donar resposta al canvi de paradigma que ha representat l’auge dels populismes d’una banda i l’activisme de diàspora, indigenista, especista i feminista de l’altra.

El marc colonial

Al mes de juny, el Ministeri de Cultura va començar a concretar la seva aposta per la descolonització creant dos comitès encarregats d’elaborar informes tècnics amb propostes sobre la narrativa, els conceptes exposats i la selecció de peces exhibides al Museu d’Amèrica i al d’Antropologia, però la pregunta del milió continua sent la mateixa: com es poden "establir espais de diàleg i intercanvi que permetin superar un marc colonial o ancorat en inèrcies de gènere o etnocèntriques que han limitat moltes vegades", com va dir llavors el ministre de Cultura, Ernest Urtasun.

¿Per on s’ha de començar? Alvarado Lincopi advoca per fugir de la "monumentalitat i blanquitud" per convertir els museus en "espais barrejats, complexos i democràtics", mentre que Bénédict Savoy, coautora juntament amb Felwine Sarr de l’informe sobre la restitució del patrimoni cultural africà que el Govern francès va encarregar el 2018, opta per l’"empatia historiogràfica" a fi de gestionar l’absència d’obres robades, saquejades i espoliades. Com a exemple, la historiadora francesa esmenta Els casaments de Canà, una tela de Paolo Veronese robada per les tropes napoleòniques del monestir de San Giorgio Maggiore de Venècia el 1797 i exposada al Louvre davant la La Gioconda. "És el quadre menys vist de la història del museu perquè, literalment, tothom hi està d’esquena", es lamenta Savoy.

A Catalunya, Borja-Villel elogia la feina que ha fet amb el Museu d’Art de Cerdanyola amb Ismael Smith, vers libèrrim del noucentisme i artista arraconat durant anys per la condició de dandi queer i enfant terrible de tablaos i puticlubs, i obre algunes possibles vies per treballar-hi. "La riquesa de Barcelona està íntimament lligada a Cuba, el Magrib, Guinea i les Filipines; ara bé, ¿on estan representats els filipins i els magribins? És una cosa que no és només rellevant des d’un punt de vista artístic, sinó també en l’àmbit polític i social", explica.

Els grans museus espanyols i catalans, apunta Borja-Vilell, no tenen gaire per restituir en comparació amb els britànics, alemanys o francesos, però l’important en aquest cas és el rastre dels diners. Saber d’on venien i com es van aconseguir. O, per recórrer la proximitat, "com es va fer aquesta Barcelona modernista tan meravellosa". "Al Prado, per exemple, no hi ha res perquè tenien un curator increïble que era Velázquez i un pressupost imbatible, però els diners venien dels dos Potosís, el mexicà i el bolivià: venia de la Conquesta", assenyala.

El col·lectiu (Tr)african(t)s, especialitzat a rastrejar i documentar el patrimoni material d’origen colonial i a estudiar les col·leccions del Museu Etnològic i de Cultures del Món, el de la Pell d’Igualada i el Darder de Banyoles, entre d’altres, van més enllà i convida a posar en dubte "la cultura del consentiment" en un context colonial. "Quan parlem de col·leccions d’origen colonial, sempre hi ha el convenciment que van ser adquirides a través d’una compra. I ben sovint el museu conserva factures i documents legals, però cal qüestionar el grau de desig o de les comunitats de vendre les seves col·leccions", afirma.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Al final tot forma part de la necessitat de "descentralitzar", obrir nous fils discursius i revisar a consciència els reglaments i estructures de poder dels equipaments. "Ara mateix les estructures culturals estan fetes perquè no s’hi pugui fer res", assegura Borja-Villel. Durant la pandèmia, el llavors director del Reina Sofia ho va descobrir quan va intentar cedir espais del museu perquè col·lectius migrants del barri madrileny de Lavapiés poguessin repartir menjar. "El museu estava tancat, hi havia espais buits, però legalment era impossible perquè no teníem un permís. No hi havia una raó objectiva, així que cal repensar la institució des del segle XXI, perquè estem en una altra època", diu.

En aquest sentit, la historiadora de l’art australiana Alice Procter, autora de l’assaig El cuadro completo. La historia colonial del arte en nuestros museos (Capitán Swing), proposa una solució radical: la demolició. Fulminar tots els que estiguin "per sobre de certa categoria salarial" per tornar a començar. "Començo a pensar que el museu és realment un cementiri, un lloc on mor el canvi. No hi ha res que canviï fins que no hi ha algú que obliga a canviar l’statu quo, i fins ara les institucions han estat més preocupades a mantenir-se a la superfície", afirma Porter. Serà llavors quan el Hoa Hakananai’a podrà emprendre el viatge de tornada a casa.