Steve McQueen: "Les dones van ser la columna vertebral del país durant la guerra"

Sense perdre en cap moment el rigor històric, ‘Blitz’mostra una realitat molt diferent de la que estem acostumats a veure a les pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial, com els conflictes racials i la bretxa de classe.

Tots aquests elements estaven a la vista, no s’havia de forçar res perquè sortissin a la superfície. L’assessor històric de la pel·lícula, Joshua Levine, ja havia publicat fa anys un llibre sobre el període [The secret history of the Blitz, 2015] i estava tot allà, en blanc i negre. Suposo que la pregunta és per què totes aquestes coses no s’havien mostrat abans, i la veritat és que no ho sé.

Els personatges de la pel·lícula no lluiten contra els nazis, sinó contra el seu propi entorn social.

Així eren les coses a les ciutats, lluny del front. Per descomptat, tots tenen un enemic comú, però també hi ha molts combats que han de deslliurar dins de la seva comunitat. La primera escena de la pel·lícula n’és un bon exemple, amb els bombers com a metàfora: estan lluitant contra l’enemic, sí, però també estan lluitant contra ells mateixos.

També és reveladora l’escena en la qual un grup de civils s’ha de rebel·lar contra les autoritats perquè els deixin refugiar-se a l’estació de metro.

Una cosa fascinant d’aquesta escena és que molts britànics van anar a Espanya a lluitar contra Franco, i al tornar a les seves cases van ser ells els que van dir a la gent que havien de refugiar-se a les estacions de metro durant els bombardejos, perquè això ho havien vist a Madrid. Aquesta comunicació directa entre el que havia passat en la Guerra Civil espanyola, que era una guerra contra el feixisme, i el que va passar poc després a Anglaterra, em sembla molt interessant.

A ‘Blitz’ apareixen moltes més dones que soldats.

Aquesta és la idea principal de tot. Els soldats són al front o en algun altre lloc lluitant, però les dones són igual d’importants en l’esforç bèl·lic, ja que es cuiden de la gent gran i dels nens, atenent els ferits, organitzen les evacuacions, fan funcionar les fàbriques i proporcionen als soldats les bombes, els uniformes... tot. Aquelles dones es van convertir en la columna vertebral del país durant la guerra i, no obstant, amb prou feines apareixen retratades així a les pel·lícules; això em sembla de bojos.

El seu anterior film, Occupied city [un documental sobre les empremtes de l’Holocaust a Amsterdam], també parlava de la Segona Guerra Mundial. ¿Existeix alguna connexió entre totes dues?

Són dues històries diferents i dues maneres diferents d’explicar-les, tot i que comparteixin un determinat període històric. Per mi, l’únic vincle evident és la infància, perquè l’element central de ‘Blitz’ és la peripècia del George, un nen negre que té vuit anys, i això està connectat amb la manera en què vaig créixer al Regne Unit i les coses a les quals em vaig haver d’enfrontar. I Occupied city té a veure amb com creixen els meus fills a Amsterdam i com les coses que viuen tenen connexions amb el període de la Segona Guerra Mundial. Per mi, es tractava d’enllaçar aquell passat amb el present i amb el futur.

També ‘Blitz’ enllaça el passat amb el present, ¿oi?

Absolutament. El que avui està passant al Sudan, al Líban, a Palestina, a Israel, a Ucraïna... Tot això ens porta l’eco del que va passar a Europa fa 85 anys.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

L’any 2003 vostè va acompanyar una missió militar britànica a l’Iraq en qualitat d’artista. ¿Li va aportar aquella experiència potser més comprensió de la guerra?

La majoria de la gent que avui viu a Occident no ha viscut mai una guerra. Per això, per a ells la guerra és una cosa abstracta, el coneixement que se’n té és el que obté a través dels mitjans de comunicació. No la veiem al carrer, així que no sembla real. Per,ò fins i tot quan la vius de prop, la guerra escapa a la nostra comprensió. Tu has de matar algú i algú vol matar-te a tu. ¿Quanta gent has de matar per considerar que has guanyat? És tot molt boig. I, dins d’aquesta bogeria, després hi ha gent que lluita per sobreviure. Aquesta era la gent que m’interessava al fer la pel·lícula. La que ha de viure les conseqüències de les decisions que ha pres altra gent per raons que ells mai arribaran a entendre.