Els ramats i la Sagrada Família

La meva mare guarda un preciós i poblat pessebre adquirit quan els meus pares vivien a Sevilla. Amb més de 50 anys, les desenes de figuretes han anat perdent el color. En el dia d’avui, si surt el tema, encara ens recrimina la falta d’un munt "de pastorets, ovelles, rucs, porquets i cabres" perquè quan érem petits volíem contribuir al pessebre escolar amb alguna peça i, a l’acabar les festes, el préstec no tornava mai a casa. De petit, el meu germà Miguel estava convençut que si avançava els Reis per l’escenari domèstic que se’ls havia assignat, els regals també es repartirien abans (ell els avançava i la meva mare els retrocedia fins que arribava el dia 6). El meu pare, ateu convençut, no va contribuir mai en cap ornament nadalenc, però tampoc l’incomodava. Una altra cosa, penso, hauria sigut una mica hipòcrita per la seva banda perquè bé que li encantava celebrar aquestes festes i menjar-se els torrons. De fet, fa 18 anys va lluitar amb totes les seves forces per poder passar el seu últim Nadal amb nosaltres. No va poder ser, va morir el 9 de desembre i ningú va tenir ànima per menjar-se la Nit de Nadal totes les menges que amb tanta esperança i il·lusió havia emmagatzemat al congelador per al nostre últim sopar.

Tot això ja són records perquè fa anys que la meva mare, creient convençuda, va enterrar definitivament l’històric pessebre familiar en una caixa. Els seus motius per acabar amb la tradició són que "els meus germans i jo ja no vivim a casa i no s’entretindrà a fer el desert amb pa ratllat i el riu amb paper de plata estant ella sola". I pot ser que els cops de la vida hagin convertit la meva mare en la Grinch del Nadal, però almenys no és un Jaume Collboni o una Ada Colau de la vida venent-me gat per llebre. Pretenent no ofendre els practicants de diferents religions i no creients, els dos alcaldes han acabat emprenyant els barcelonins en general.

De fúcsia i lila

Notícies relacionades

Els petons impossibles

Un grup d’intel·lectuals demanen garantir l’autonomia de la cultura catalana

De fet, fa uns dies van aparèixer centenars d’ovelletes en fúcsia i lila repartides pel nucli antic de Barcelona reivindicant l’esperit i la màgia de Nadal. I tot i que al principi hi va haver certa confusió i molts van creure que es tractava d’un altre ramat d’influencers abduïdes pels llums del passeig de Gràcia o de turistes dirigint-se a visitar la Sagrada Família, l’artista urbà Joan Juncosa va aclarir que aquesta vegada aquestes ovelletes eren obra seva. Les pobres "van desorientades perquè aquest any no troben el pessebre, ni el trobaran". I és que a Sant Jaume, en comptes del betlem tradicional han col·locat una estrella gegant. Potser al consistori es creien així molt més moderns (les modes passen de moda; el que és clàssic, mai). Però si el que anhelaven era fer-se els inclusius, n’hi havia prou amb posar èmfasi en els valors nadalencs que qualsevol pot compartir i assenyalar en un pessebre (solidaritat, humilitat, dret al refugi i a l’asil, pau, amor...) i deixar de considerar que cal eliminar totes les diferències i identitats culturals pròpies de la ciutat per evitar conflictes inexistents.

A la meva parella, ateu, li he imposat un minipessebre. Ell a mi, un caganer XL de Freddie Mercury. I sí: aquí seguim tots junts i en pau.