Jacques Audiard: "Si una pel·lícula meva molesta els feixistes, em sento feliç"

Jacques Audiard (París, 1952) ha parlat durant tota la seva carrera de personatges que es mouen en els marges de la societat i passen per reinvencions radicals. A Un héroe muy discreto (1996), un home corrent decideix fer-se passar per espia dels nazis; a Un profeta (2009), un delinqüent de pa sucat amb oli ascendeix a dalt de tot de la màfia corsa, i a Dheepan (2015) –la pel·lícula que li va proporcionar la Palma d’Or–, un immigrant tàmil a París es converteix en un justicier sagnant.

Emilia Pérez, el seu nou treball, és la pel·lícula de la seva filmografia que exemplifica més bé aquestes proclivitats, i la més arriscada de la seva carrera. Guardonada al Festival de Cannes amb el premi del jurat i el premi a la millor interpretació femenina ex aequo a les seves quatre actrius protagonistes –Zoe Saldaña, Selena Gomez, Adriana Paz i, per descomptat, l’andalusa Karla Sofía Gascón–, ara és una de les pel·lícules favorites en la carrera per l’Oscar.

¿D’on prové el seu interès en el cine musical?

El musical és un format que no conec gaire bé i amb el qual, francament, no disfruto gaire; en realitat, només m’agraden els musicals que no són comèdies romàntiques i, en concret, aquells que són pel·lícules polítiques, com Els paraigües de Cherbourg (1964) o Cabaret (1972). I crec que aquest desinterès em va donar llibertat a l’hora de treballar en Emilia Pérez perquè ho vaig fer sense idees preconcebudes ni motllos als quals m’hagués d’ajustar. Això no vol dir que fos fàcil de fer-la. El format musical em va plantejar molts desafiaments i em va imposar incomptables limitacions. Ara que la pel·lícula està acabada, en tot cas, puc dir que encaixa a la perfecció en la idea que tinc d’una òpera moderna, plena de grans emocions i de gestos encara més grans.

¿Podria dir-se que Emilia Pérez és una pel·lícula transgènere?

Sí, i no només perquè està protagonitzada per una dona transgènere, sinó perquè transita constantment entre gèneres i tons, de la intriga criminal al cine de denúncia social, passant per la telenovel·la i el drama romàntic. Per fer-la vaig haver de treballar amb mètodes narratius dels quals fujo sovint, i per tant vaig haver de perdre moltes pors: la por de l’excés, la por del ridícul, la por de semblar kitsch. I jo, ho he de confessar, soc una persona molt poruga. Tinc por fins i tot d’aixecar-me del llit al matí.

¿Com va triar la protagonista de la pel·lícula, Karla Sofía Gascón?

Inicialment vaig fer un càsting a Mèxic, i vaig conèixer bastantes actrius trans. No n’hi va haver cap que em convencés, però. Eren massa joves i inexpertes, i estaven massa avergonyides de la seva transició. Un dia em va arribar a les mans una foto de la Karla Sofía, i vaig saber a l’acte que havia trobat la meva Emilia; de fet, si no l’hagués descoberta no sé si hauria pogut fer la pel·lícula. Abans de començar jo no sabia gran cosa de l’experiència trans, i durant el rodatge ella em va donar moltes lliçons i respostes de gran valor. Va ser la meva educadora, i li estic molt agraït. Va fer la transició als 46 anys, i això vol dir que va haver de patir durant mitja vida. A la pel·lícula, l’Emilia traspua aquest patiment.

Després de recollir el premi a la millor interpretació femenina al Festival de Cannes, Gascón va ser atacada per simpatitzants de l’extrema dreta a les xarxes socials. ¿Vostè es va imaginar que la pel·lícula generaria controvèrsia?

Confesso que no hi vaig pensar. Això, és clar, no significa que l’avenç de l’extrema dreta no m’amoïni. No costa gaire d’imaginar les possibilitats que tindrien d’existir pel·lícules com la meva si Reagrupament Nacional ascendís al poder i el destí que correria el Centre Nacional del Cine francès. D’altra banda, sento que l’auge d’aquestes ideologies planteja un desafiament interessant per als cineastes, perquè ens obliga a inventar noves maneres de narrar. En qualsevol cas, penso continuar fent pel·lícules i, si amb alguna puc causar algun maldecap als feixistes, em sentiré feliç.

Hi deu haver gent que pensi que vostè no és el cineasta adequat per dirigir una pel·lícula que, com Emilia Pérez, parla de la xacra del narcotràfic a Mèxic.

Entenc que és estrany que un director francès com jo abordi el tema: hi ha molta gent que ho coneix més bé. Però el meu desconeixement no deslegitima la indignació que sento davant de qualsevol atac a la democràcia i els drets humans, i potser ser un outsider m’atorga una perspectiva diferent i estimulant. Una part de mi sent que, quan aconseguim abordar un tema tan seriós i tràgic a través d’una col·lecció de cançons i de números de ball vistosos, d’alguna manera ajudem a fer que un nombre més gran de gent sigui conscient de la situació. A més, crec que un personatge com Emilia Pérez, que s’allunya del món de les drogues al fer la transició d’home a dona, és especialment rellevant en una societat tan caracteritzada pel masclisme i el patriarcat com la mexicana.

¿S’hauria atrevit a rodar una pel·lícula com aquesta fa 20 anys?

Notícies relacionades

De cap manera. Tot i que ja no era tan jove quan vaig dirigir la meva primera pel·lícula, em va fer falta rodar-ne algunes més per descobrir com funciona el cine realment. Només després d’estrenar Un profeta em vaig alliberar de certes pors i em vaig llançar a explorar la meva creativitat. En tot cas, crec que l’excessiva confiança en un mateix resulta contraproduent. Després de tot aquest temps continuo tenint dubtes constants sobre la meva feina, i per això sento la necessitat de tenir-ho tot lligat i ben lligat abans de començar cada nova pel·lícula.

¿Amb això vol dir que en els seus rodatges no hi ha espai per a la improvisació?

Sí que n’hi ha. Miri, jo pateixo d’insomni, de manera que durant els rodatges tinc el costum de fer una migdiada havent dinat. En aquests 20 minuts em ve al cap una idea rere l’altra i, quan reprenem el rodatge a la tarda, de sobte ho canvio tot d’acord amb aquestes idees. De fet, cada vegada que faig una migdiada, tot l’equip de filmació es posa a tremolar.