Drets culturals: la llei és la llei

Amenaçats pels discursos d’odi i l’auge de l’extrema dreta, són urgents noves normes i marcs legislatius que puguin impulsar, protegir i sostenir els drets que aposten per combinar l’accés i la participació ciutadana que permeten una innovació política.

Drets culturals: la llei és la llei
4
Es llegeix en minuts
Daniel Granados
Daniel Granados

Investigador y experto en Derechos Culturales

ver +

El 2019, Jair Bolsonaro va prendre la presidència del Brasil com a punta de llança d’una nova onada reaccionària que encara avui recorre el món i que en les últimes setmanes ha fet tornar Donald Trump a la Casa Blanca. Fins i tot en aquell moment, i molt especialment amb els primers governs de Lula da Silva, el Brasil havia sigut el bressol mundial dels processos d’innovació cultural vinculats a la justícia social impulsats des dels ministeris de Cultura, primer amb Gilberto Gil i després amb Juca Ferreira al capdavant. La seva aposta pels drets culturals va tenir la seva màxima expressió el 2014 amb l’aprovació de la primera llei de cultura viva comunitària. Una llei que Bolsonaro no va poder arrasar i que, en certa manera, ha sigut la matriu de la resiliència de la imponent xarxa de Punts de Cultura que garanteix l’accés i la pràctica cultural al conjunt de la ciutadania brasilera.

La innovació

En uns altres contextos, la innovació ha funcionat com un concepte que ha traspassat tots els sectors i les disciplines per exercir com a brúixola oficial d’un capitalisme que es reinventa en cada cicle econòmic. En els últims 25 anys, el mercat global ha trobat en el coneixement, la interacció social i la cultura un nou petroli per explotar. A través del creixement econòmic i del seu estimat PIB, les institucions públiques no han dubtat a innovar mitjançant tots els mecanismes dels què han pogut disposar.

En ocasions, en favor de la indústria cultural i la seva pròpia economia: com el conjunt de directives i lleis que van buscar assetjar el desbordament cultural digital de principis de segle. ¿Recorden la llei Sinde-Wert? La innovació en el servei d’un sector que udolava per no diluir-se entre les terres comunals de la primera internet. Aquell procés d’innovació jurídica va representar els fonaments del que coneixem com a cultura de plataformes, que és l’adaptació de les grans multinacionals de la cultura i tot el seu teixit subaltern als entorns digitals.

La cultura també ha servit per a un altre tipus de processos d’innovació liderada des de les institucions públiques en favor d’altres economies vinculades, per exemple, a les transformacions urbanes. La cultura, com una disfressa de tigre, disposada per als sectors immobiliaris o turístics que necessitaven de camuflatge per a la seva expansió territorial i econòmica. ¿Recorden el Fòrum de les Cultures del 2004? Han passat 20 anys d’un procés d’extractivisme material i simbòlic sense parió. Res d’allò hauria sigut possible tampoc sense una norma com la del Pla General Metropolità, que el va emparar sense fissures legals. Ai, la llei una altra vegada.

Però, si entenem que innovar no és més que el disseny i el desplegament de solucions, ¿quins són els problemes o reptes ? ¿Quin paper pot jugar la cultura en això? En proposo dos, que són els que connotaran aquesta nova secció titulada Cultura Expandida: la cultura com una eina fonamental per combatre les desigualtats socials i per construir una transició ecològica justa.

Les desigualtats socials i econòmiques per barris a Catalunya són cada vegada més extremes. Al llarg de l’última dècada, el nivell de pobresa econòmica a Catalunya s’ha anat situant entre el 18% i 22% i el d’exclusió (taxa AROPE), entre el 23% i el 27%, i l’índex de desigualtat de rendes es manté per sobre de la mitjana europea. D’altra banda, la crisi climàtica es fa cada vegada més evident i apressant. La temperatura mitjana del planeta ha pujat 1,11 graus des de l’època preindustrial, el 30% de la població mundial està exposada a onades de calor mortals més de 20 dies a l’any i el sud europeu és una de les zones més exposades a aquests efectes.

Valor públic

Notícies relacionades

Si aquests són els reptes, ¿què pot fer la cultura? Davant l’imperatiu econòmic que ha marcat bona part de les polítiques culturals, hi ha un valor públic de la cultura que optimitza el potencial per generar processos d’innovació en favor de l’interès general: la capacitat de visibilitzar el conjunt de diversitats existents, la facilitat per fomentar sentit de pertinença a un espai obert i accessible; la promoció del capital social mitjançant la col·laboració entre col·lectius, comunitats i entitats; el desenvolupament de l’autoestima, l’autonomia creativa i la capacitat crítica; la capacitat de contribuir a la transformació inclusiva i sostenible del territori i el desenvolupament d’un bagatge educatiu ampliat són alguns dels atributs que la cultura posa sobre el terreny de joc que aquests reptes dibuixen.

Des d’aquesta perspectiva, el reconeixement i desenvolupament dels drets culturals que aposten per combinar l’accés i la participació ciutadana representen una oportunitat per a la innovació política de primera magnitud. Vivim amenaçats pels discursos d’odi i l’auge de les dretes extremes amb possibilitats de governar-nos. Com va fer el Brasil el 2014, és hora de fixar drets. Són urgents noves normes i marcs legislatius que els puguin impulsar, protegir i, sobretot, sostenir. La llei és la llei.