Les noves veus del desencant assalten la cultura

Ansietat, depressió i buit existencial com a carburant creatiu i emocional d’aquests Hijos de la bonanza als quals Rocío Acebal va dedicar el seu cèlebre poemari. "L’heroïcitat és pàtria dels joves", escrivia llavors l’asturiana.

N’hi ha més, és clar. I no només discos. Aquest mateix any, durant l’entrega del premi Planeta, va passar una cosa pràcticament insòlita: Beatriz Serrano, una autora de menys de 35 anys i amb una única novel·la publicada, pujava al podi i s’emportava no el milió d’euros de la guanyadora, però sí el gairebé quart de milió de la finalista. "A mi això em canvia la vida", va dir llavors Serrano, que va passar de periodista freelance a dos-centsmileurista en qüestió d’hores. I tot gràcies, en bona mesura, a El descontento, novel·la publicada l’any passat i fenomen editorial que li va obrir les portes del mercat i, tot seguit, del més cobejat guardó de les lletres espanyoles.

És cert que Fuego en la garganta, llibre amb què Serrano va resultar finalista, discorre per altres cursos, però la llavor ja estava plantada. "A la meva primera novel·la explicava aquest desencant generacional, quan arribes als 30 i et preguntes: ‘¿La vida era això?’. Després de ser, entre cometes, la generació millor preparada de la història. Aquesta fa una mica més d’arqueologia, va cap al passat d’aquells anys 90 i com hem arribat al que som avui", recordava l’escriptora valenciana, potser la veu institucional i institucionalitzada de descontents i desencisats.

El fastig de zetes i mil·lennistes, articulat des de la talaia del premi més ben dotat de les lletres espanyoles i adaptant el no future de tota la vida, el del punk dels 70 i el grunge dels 90, al febril i veloç segle XXI. La societat del cansament del filòsof cool Byung-Chul Han, els malestars contemporanis del cartògraf i eminència malastruga Mark Fisher i, ara, el "nihilisme vitalista" de Carolina Durante, quatre xavals convertits gairebé per accident en portaveus d’una generació esgotada i tancada en un loop de crisis econòmiques, climàtiques, polítiques i habitacionals. De contractes precaris, lloguers inassumibles i ecoansietat galopant.

Un neguit que es pot rastrejar també en els últims discos de Depresión Sonora, Somos La Herencia, Kokoshca, Diamante Negro i Alavedra, i en novel·les recents com Los escorpiones, de Sara Barquinero, i Ofert a les mans, el paradís crema de Pol Guasch. En el boom poètic de la generació Z i a Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla, obra de teatre que Berta Prieto va estrenar al novembre a la sala Beckett i en la qual l’actriu i dramaturga, ideòloga al costat de Belén Barenys d’aquella meravellosa ximpleria que va ser Autodefensa, explora "un sentiment d’insatisfacció, d’un buit i d’una falta de veritat molt relacionada amb el moment en què vivim".

Immobilisme i resignació

"El moment és semblant al que es va viure quan el punk va donar pas al postpunk i, malgrat totes les revolucions, no hi va haver canvi, només solidificació", reflexiona l’escriptora Andrea Genovart, autora d’aquell fresc sobre la precarietat en la trentena que va ser Consum preferent. "Si alguna cosa tenen en comú totes aquestes propostes és que estan fetes per gent que va arribar a la majoria d’edat durant el 15M i ara són testimonis d’un immobilisme resignat que retrata una immediatesa sense cap tipus de projecció, una cosa més depressiva i nihilista", afegeix.

"Formem part de les preocupacions que té la nostra generació i això es veu reflectit en la nostra música. No crec que sigui tant una filosofia de vida, sinó una estructura mental, que cada vegada és més cínica o nihilista", resumia Martín Vallhonrat, baixista de Carolina Durante, durant la promoció d’Elige tu propia aventura, disc en el qual molts han volgut veure la resposta segle XXI a Una semana en el motor de un autobús, epopeia lisèrgica i galàctica que Los Planetas van publicar el 1998.

Una cosa semblant passa amb La Élite, malhumorat duo de punk sintètic format per David Burgués i Nil Roig que la realitat torna una vegada i una altra al fastig de la precarietat, l’amargor generacional i el futur cancel·lat. Ells voldrien cantar al bon rotllo, però després els surten coses com Plan de mierda, a mitges amb Diego Ibáñez, també cantant de Carolina Durante, o Escaleras al cielo, cançó que dona títol al seu últim disc.

Entreveure el futur

No és casualitat tampoc que estirant el fil d’himnes de Carolina Durante com Joderse la vida, Normal o Dios Plan, es pugui arribar a Óscar García Sierra (1994), jove escriptor lleonès que, a més d’inspirar amb el seu poema Houston, yo soy el problema la cançó Yo soy el problema va firmar el 2022 Facendera, la que fins ara és la gran novel·la del desencant mil·lennista a l’Espanya buidada. Una novel·la que entreveu el futur incert, per no dir inexistent, d’un poble lleonès desindustrialitzat i desertitzat a què García Sierra, acabat d’ascendir a jove d’uns trenta anys, ha donat continuïtat amb Ropa tendida. Mateix paisatge, amb el desmantellament de la central tèrmica de La Robla amb nexe comú, però diferent enfocament. "Parlar ara de la generació dels nostres pares és important per entendre per què els seus fills estan tristos", defensava el també poeta en una entrevista recent.

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

La poesia és, de fet, un altre dels camps de batalla en el qual es lliura aquesta escaramussa generacional; un terreny fèrtil abonat per segells com La Bella Varsovia, Barlin, Letransversal, i enriquit per les veus de Mario Obrero, Berta García Faet, Celia Carrasco, Rocío Acebal o Paula Melchor. Aquesta última, autora del poemari Amor y pan (sis edicions i pujant), defensa que la poesia és "un vehicle dels malestars individuals i col·lectius que potser, tot i que no arribi a canviar les coses del tot, ajuda a canviar-nos a nosaltres i la nostra visió de la realitat".

"No obstant –afegeix Melchor, 24 anys i amb unes oposicions a professora com a futur immediat–, no crec que la poesia sigui la solució a res a llarg termini, precisament per la seva condició marginal. Ens acompanya, amplia la mirada, però no n’hi ha prou. La solució als malestars de la gent jove són bones polítiques socials i econòmiques que ens ajudin a habitar amb menys desarrelament i malestar el temps que ens ha tocat".