Patricia Gualinga: "El negacionista sentirà que el seu cos emmalalteix"

Aquesta líder de l’ètnia quítxua va rebre el 2022 el premi Olof Palme per la defensa de la naturalesa i dels pobles indígenes. Fins al punt d’expulsar una petrolera de Sarayaku, el seu territori, format en un 95% per bosc primari. Patricia Gualinga, convidada pel CCCB a propòsit de l’exposició Amazònies. El futur ancestral, lluita per mantenir el sumak kawsay (vida en harmonia), assegurar la continuïtat del kawsak sacha (selva vivent) i empoderar les seves "germanes" a través del moviment Dones Amazòniques Defensores de la Selva.

És filla de xaman, el que conversa amb la natura. ¿Una influència poderosa?

Ens va animar a descobrir l’entorn. Quan teníem por, ens deia: "Connecta els peus a terra i el cap, al cel. Generaràs la totalitat i la teva por desapareixerà". Vaig créixer en el respecte als drets de la natura.

¿Quina mena de drets?

Sabíem que no ens podíem banyar al riu amb sabó ni amb cap producte químic perquè senties la reacció immediata de l’entorn. No picàvem els arbres amb el matxet perquè no només senten, sinó que afecta la nostra pròpia energia. Quan anàvem a les llacunes sagrades no fèiem soroll per no indisposar altres habitants. El bosc et dona aliment, però no et pots excedir en la caça i la pesca. Has d’ agafar només el que necessites.

No obstant, va marxar a la capital.

Vaig aprendre ràpid a llegir i escriure, però a l’acabar el sisè grau no hi havia centre escolar. Una professora de la ciutat em va convèncer que podia seguir en un internat de Quito. Tenia 12 anys. Mai havia sortit de Sarayaku. Em va afectar l’altura i el fred. Parlava malament el castellà. No em van acceptar a l’internat i em van fer anar amb una família a canvi d’ajuda domèstica. Vaig voler tornar on hi havia els meus pares, però no sabia el camí.

Sona desolador.

El pitjor va ser l’assetjament sexual per part del senyor de la casa. Em vaig declarar en vaga de fam i a l’escola, religiosa, em van proposar ser monja. Un dia abans d’ingressar al convent, va arribar la meva mare i me’n va treure. Em vaig concentrar a estudiar i treballar, fins que la ministra de Turisme Rocío Vázquez em va demanar que em fes càrrec de la regió amazònica. En tres anys vaig aprendre com funcionaven les estructures d’Estat i la importància dels mitjans de comunicació. Però, quan el meu poble em va demanar suport, el 2002, vaig renunciar.

¿Què passava al seu poble?

El Govern equatorià va entregar el 1996 una concessió d’explotació a la petrolera argentina CGC, en l’accionariat de la qual hi havia empreses franceses i dels EUA. Sense el consentiment del poble de Sarayaku, i custodiada per l’Exèrcit, va començar a sembrar el territori amb explosius. Davant les protestes, ens van amenaçar de mort. Van dir que teníem connexió amb terroristes europeus i amb Colòmbia. Molta gent d’altres comunitats es va posar en contra del nostre poble.

Tenien les de perdre.

La desesperació era total. El 2004 només hi havia una possibilitat: aconseguir mesures cautelars de la Comissió Interamericana de Drets Humans. En algun moment, un ministre va dir que la Comissió no manava a l’Equador, ho vam gravar i ho vam enviar a l’Organització dels Estats Americans (OEA). Al cap de set anys vam tenir la primera vista del judici al Tribunal Interamericà de Drets Humans. El Govern de l’Equador va demanar que visitessin la zona per verificar que no havia comès violacions de drets. Van acceptar i ho vam convertir en un tema mediàtic. Un mes després van emetre la sentència al nostre favor.

Un poble valent, el seu.

Ens considerem descendents dels jaguars. I un jaguar no es deixa dominar. Però, per molt que ens cuidem, si talen arbres al Brasil, patim el desequilibri nosaltres.

¿Què li diria vostè a un negacionista del canvi climàtic?

Que està ben equivocat. S’ha desconnectat de la natura, i sense ella no hi ha vida. No podrà tenir salut. Nosaltres ja n’estem veient les conseqüències: sequeres, rius que moren, calamarsa (quan no estem acostumats al fred), inundacions, plantes que no volen créixer. S’han de prendre decisions.

¿Per exemple?

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

El poble de Sarayaku va decidir que res de mineria, de petroleres ni de carreteres. La carretera és el camí per on entra la destrucció. Però no es pot demanar a una societat com l’espanyola el mateix que a l’Amazònia. Aquí, per exemple, poden esbrinar qui són els accionistes de les empreses extractives.

A les cimeres del clima no tenen veu.

Creuen que els pobles indígenes no tenim res a oferir. Aquesta manera de sentir-se superiors ens està portant a la crisi planetària que estem vivint. Les cimeres s’han convertit en espais de negoci. Intenten veure com generar recursos econòmics de la crisi. En algun moment sentiran que el seu cos emmalalteix i que l’única cura serà la naturalesa. I ella no els retraurà res, els acollirà.