La sèrie que potser Gabo hauria aprovat

La seva història recorre, com ja indica el títol i és ben sabut, diverses generacions de la mítica família Buendía i, per extensió, diverses èpoques de Colòmbia. Els cosins José Arcadio Buendía (Marco González, en un primer moment) i Úrsula Iguarán (Susana Morales, en principi) abandonen el seu ranxo a la recerca d’un altre horitzó, del mar a l’altre costat de la serra. Quan les forces són escasses, ells i els seus amics aventurers decideixen crear un llogarret en un aiguamoll ensopit. Es dirà Macondo. Allà es crearà una densa troca d’històries i d’història, d’amor, violència, bogeria i guerra.

El guió

Reescriure una de les obres mestres més grans de la literatura universal, és alhora un privilegi i una responsabilitat, o, per continuar citant temes de l’obra, una maledicció. El primer acostament va ser a càrrec del porto-riqueny José Rivera, nominat a l’Oscar pel seu treball a Diarios de motocicleta. Després, aquest treball va ser revisat per un trio de guionistes colombians que va liderar Natalia Santa (Frontera verde, El robo del siglo) i que van completar Camila Brugés i Albatros González.

La primera frase del llibre es respecta per complet: "Molts anys després, davant l’escamot d’execució, el coronel Aureliano Buendía havia de recordar aquella tarda remota que el seu pare el va portar a conèixer el gel". Al llarg de la sèrie, un narrador omnipresent, Aureliano Babilonia, rescata amb fidelitat les paraules de García Márquez. Però el treball d’adaptació ha sigut un de reinvenció. D’entrada, Rivera va donar ordre cronològic a una obra en la qual el temps es mou en cercles. La consultora d’escriptura María Camila Arias es va encarregar d’avaluar el treball de Rivera i plantejar a l’equip de guionistes la necessitat de ressaltar els temes més importants del llibre. "Com aquesta violència que travessa els personatges i el poble. O el tema de la soledat: com cadascun dels personatges acaba pres de les seves passions i això els acaba deixant sols", ens explica Santa.

Entre les preguntes més difícils hi havia: ¿com crear diàlegs a partir d’un text en què, en realitat, no n’hi ha gaires? "Quan Gabo posa diàlegs són molt brillants, així que construíem escenes només per arribar a alguna frase curta", assenyala Brugés. "La resta ens ho havíem d’inventar. A partir dels escassos diàlegs, havíem de decidir com parlava cada personatge, si eren frases molt construïdes o més aviat amb monosíl·labs. Buscàvem les pistes i després fèiem una tasca d’excavació".

Al llibre no es llegeixen dates, però es fa menció a alguns fets històrics, com ara la guerra dels Mil Dies i la massacre de les bananeres, que van servir per establir un marc temporal (1850-1950) i poder decidir més fàcilment des dels objectes i accessoris del disseny de producció fins als materials utilitzats en el vestuari. Fàcilment és un dir. "Vam mirar de ser històricament correctes, i això va significar una investigació exhaustiva", diu Enríquez, dissenyadora de producció. "Ens vam agafar a moltes referències, pintures, dibuixos i fotografies per poder construir i dissenyar tot aquest poble, els interiors, el mobiliari".

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Tot i que l’acció es desenvolupava originalment a la regió del Carib, l’equip va trobar les condicions idònies per a la producció al departament de Tolima, sobretot al poble d’Alvarado. El set principal té gairebé 17.000 metres quadrats de construcció i unes 130 edificacions independents, entre façanes i sets exteriors i interiors. Enríquez afegeix una altra dada sorprenent: "Ara mateix aquest poble imaginari té més de 16.000 plantes que van ser portades allà perquè tingués vegetació".

Com a cap de l’equip d’art, Enríquez era un pont que treballava molt amb vestuari, departament liderat per Catherine Rodríguez (El abrazo de la serpiente, Pájaros de verano). "Hem elaborat totes les peces des de zero, incloent-hi la sabateria, els accessoris, la barreteria... Tot, tot des de zero", ens explica. Per sort per a l’equip, en aquells temps, a Colòmbia, no existia el fast fashion. "Em sembla important entendre que Colòmbia és com un país de bonances. Hi ha moments i espais en què el temps es paralitza fins que arriba la següent bona època. Moltes coses es mantenen atemporals, sobretot en les persones que són treballadores i no poden canviar de roba amb gaire periodicitat".