"¿Per què no un programa musical dissabte a la nit?"

Bé, Muniesa no serà el director de programació de TVE, sinó tan sols un dels seus 15 consellers (en concret, a proposta de Podem), però com ja es va veure en el seu parlament de dijous al Congrés, no li falten idees que, si arriben a configurar una majoria, podrien arribar a tenir una incidència. Tot i que no sé si m’haurà perdonat que fa gairebé tres dècades vaig trinxar Iron Maiden en una crítica, respon a la meva trucada encantat de parlar-me dels seus plans.

L’accés a la cultura com a "servei públic essencial", la proposta de recuperar el canal Cultura.es (també a la TDT), donar més personalitat a La 2, apostar per Ràdio 3, treure més partit al (descomunal) arxiu històric de la casa. "¿I per què no hi pot haver un programa d’actualitat musical, obert i divers, els dissabtes a la nit?".

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Aquesta melodia ve de lluny i entra en fricció amb les guerres d’audiències, però és veritat que el paisatge actual de la música a TVE és particularment desèrtic, liquidats projectes lloables com ara La hora musa o Un país para escucharlo. La cançoneta que la música no funciona a la tele, etcètera (tret de si s’empaqueta com a talent show). Molt justament, Muniesa em recorda que el públic cal tenir-lo ("¿de què serveix fer una programació magnífica si no la veu ningú?"), però el veig convençut que és possible "donar un servei públic i fer-lo atractiu perquè interessi molta gent".

Ell és un entusiasta i un intens treballador, capaç de compaginar durant dècades les seves feines en premsa i ràdio amb l’escriptura d’una trentena de llibres: sobre els Stones, AC/DC o Janis Joplin (i també, catalanòfil com és, del volum titulat 17 Falsos mitos sobre Catalunya a España. 14 Casos de catalanofobia delirante). Hi ha qui veu en ell una esperança blanca del rock clàssic i el metal davant altres formes musicals. Aquesta ja és una altra guerra, i queda lluny. Muniesa em parla d’obrir enquadraments, no d’avivar sectarismes. I tot i que l’ens públic sigui un dinosaure de tempos tranquils, "el que no empeny, res aconsegueix", em diu. Molta sort.