Álex de la Iglesia: "Seria meravellós fer ‘1992 Barcelona’"

Això de treballar amb Netflix és un avantatge, perquè aposta pel contingut i per un disseny de producció que funciona arreu del món. 1992 estava concebuda des del guió com una sèrie. Perquè seria impossible explicar tot això en una pel·lícula. S’assemblaria a una novel·la serialitzada. Com el que feia Dickens. O a La comèdia humana, de Balzac.

Mirarem Curro amb uns altres ulls. Que elements tendres com nines, ossets o una simpàtica mascota siguin malvats aterreix.

És un clàssic del gènere. Jugues amb una cosa que tenim en el subconscient des de temps immemorial: la màscara, que fa por perquè a través d’ella es produeixen atrocitats. A través d’aquesta cara somrient et trobes amb el dimoni.

¿No podria haver sigut el Cobi?

Perdona, però potser sí.

¿La qüestió era parlar de la corrupció que amaguen aquests esdeveniments?

Et feia una picada d’ullet perquè si Déu vol, i Netflix, òbviament, seria meravellós fer 1992 Barcelona.

Així tots contents. O enfadats.

En el cas del Curro és, efectivament, per parlar d’aquell moment en què entra en joc la nova Espanya per al món. És com que sortim de la cova fosca, de la dictadura, a través de la Transició. I hi ha un moment en què decidim que ja som presentables i que podem sortir al món. I aquesta sortida a l’exterior és a través de l’Expo. Ve gent d’arreu del món a conèixer aquesta nova Espanya. Això és meravellós i és optimisme. Però també el començament d’un malson que arrosseguem de fa molts anys: la corrupció.

El 1992 va ser un any lluminós, però, si burxes una mica, com fa la sèrie...

Aquesta és una mica la idea. Si burxes en el teu passat, trobes una cosa sinistra que cal purificar. Cal cremar-la. Tots hem sigut així i s’ha de progressar. Cal veure les coses des d’un punt de vista que potser ens provingui, no sé, de gent jove que planteja les coses d’una altra manera.

La sèrie és un thriller. No és terror pur i dur. I hi ha elements molt Álex de la Iglesia. ¿És una tornada a La comunidad?

Crec que en cap moment m’he allunyat de La comunidad. El que sí que és cert és que, a part del suspens, hi ha terror de gènere. L’Expo havia de funcionar com un parc d’atraccions en ruïnes, com una mena de lloc que va ser feliç però ara és terrorífic. I allà hi habita un monstre, pot ser el Geperut de Notre-Dame, El Fantasma de l’Òpera o el Vincent Price d’Els crims del museu de cera. Té alguna cosa de gòtic, que es respira d’una manera indirecta.

Les aparicions de morts és terror pur i dur. Tot i que barrejat amb humor. Negre, per descomptat.

Hi ha una pel·lícula que per a mi és fonamental, perquè aplega humor i terror: Un hombre lobo americano en Londres. Allà hi havia un personatge que s’apareixia i que s’anava degradant amb el temps. Aquí passa el mateix. La idea de fantasma és una cosa molt tràgica, estil Shakespeare. Se t’apareix un fantasma que amb la seva sola presència et canvia l’humor i et fa veure les coses d’una altra manera. I et dona l’oportunitat narrativament de no confiar gaire en el personatge protagonista. De sobte dius: ¿aquest home està bé?, ¿el que està veient és real?

Hi ha una constant: la pluja. Fins i tot un huracà. La natura pot sembrar el terror. Sense anar més lluny, la dana.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Sí, és un element més per empènyer els personatges a l’acció. És contraposar-lo al foc. Hi ha aquesta mena de pluja constant, que és la pluja del present, melancòlica. I després hi ha un foc purificador que ho trenca tot, que treu aquesta nostàlgia de soca-rel.

¿I per què Marian Álvarez? No ho qüestiono.

Ho tenia claríssim. Em feia molta ràbia no haver treballat amb ella, perquè l’admirava enormement des de La herida, una pel·lícula que em va ensenyar que és una actriu amb aquesta capacitat màgica per fer seu qualsevol text. Perquè dius: ¿això ho està dient ella o el personatge? I té alguna cosa del personatge, la seva fragilitat. Sembla una persona innocent, petita, que assumirà com a pobreta viuda el que li passa, i no, de sobte és una tia amb un temperament que arrasa. I des d’una humilitat i una veritat que em fa parar boig.