Ariadna Gil: "La mirada a una dona que abandona la seva família és diferent que si ho fa un home"

¿Què li aporten les taules que no li dona el cine?

Al teatre sento que tinc més temps per anar més a fons. A Anna Karènina tinc un personatge en el qual es pot rascar molt i una novel·la brutal. Però, fins i tot quan faig un altre tipus de personatges, sento com tot evoluciona: quan el prepares, quan l’assages i quan l’interpretes davant del públic.

¿Agraeix aquest contacte directe amb els espectadors?

Gràcies a ell cada nit la nostra feina al teatre és diferent, perquè vas trobant sentit a coses que ni tan sols t’havies plantejat. En el cine això és impossible. Allà tot es concentra en el moment en què rodes. Després aquest treball serà manipulat, en el bon sentit de la paraula, i es convertirà en una altra cosa. En el cine formes més part d’un engranatge. Al teatre, com a actriu, tens molt de recorregut i no s’acaba fins a l’última funció, perquè cada dia passen coses.

¿Quina és la seva visió d’Anna Karènina, una dona del segle XIX que ho deixa tot per amor i és condemnada per la societat?

Ella s’ho juga tot a una carta quan fa aquest pas. Això és perillosíssim. Tot ho centra en aquest amor i es queda aïllada. Té poca capacitat de fer altres coses després d’això. Vol que aquest amor surti bé.

Avui el món ha canviat. ¿O creu que es valora diferent depenent de si és un home o una dona qui deixa la llar?

Hi ha dones que abandonen els seus marits i ells maten els seus fills. O de vegades elles tenen dificultats per veure’ls. A la Rússia en què transcorre la novel·la, si et divorciaves, perdies la custòdia dels fills. Aquí, a la nostra societat, continuen passant coses. La mirada cap a una dona que abandona la seva família és diferent que si ho fa un home.

¿En quin sentit?

Tolstoi retrata tres parelles i les va seguint. Mostra la seva evolució a través de la convivència, la família i un sistema social i familiar molt semblant al nostre. La seva mirada sobre les relacions és bastant fosca. Realista, però fosca. Mostra com en les relacions es van perdent coses amb el dia a dia.

¿Anna Karènina és massa somniadora?

Cadascú que llegeixi la novel·la tindrà el seu punt de vista. Per a mi és algú molt vital, que ha viscut massa reprimit, desconeixent aquesta capacitat d’enamorar-se, d’estimar, de sentir una passió carnal. Ella s’ha casat molt jove amb un senyor important, molt més gran que ella, amb qui ha tingut un fill. Està acostumada a moure’s en un ambient de poder. No és la dona més bonica que existeix, però sí que té una cosa magnètica que fa que tots es fixin en ella. De sobte, sense buscar-ho, es troba una cosa que mai li havia passat.

Un coup de foudre total.

L’Anna mai havia sentit res així i s’hi llança de cap. Però també se sent molt malament. És algú que pateix des del principi la vergonya, la culpa i la por de no saber què passarà amb el seu fill si deixa el marit.

¿Fins a quin punt la seva experiència l’ha ajudat a l’hora de crear el personatge? Vostè també tenia una família i va seguir l’amor.

En tots els personatges, primer cerques allò en què t’assembles i, després, allò que no entens. Les semblances amb el personatge pots pensar que t’ajuden. Però potser no et serveixen de res, perquè aquest personatge no ho viu igual com tu ho has experimentat. El més important és seguir el personatge, perquè no és la teva història la que expliques, sinó la d’un personatge que et porta a un altre lloc, amb un altre comportament que no és exactament el teu. Com a actriu no només és important el que has viscut en la teva pròpia carn, sinó observar el que passa als que tens al voltant i les conseqüències de les seves decisions.

¿Què li preocupava més a l’hora de preparar aquest rol?

Tot. Anna Karènina és una obra mestra de la literatura. Jo no he llegit res semblant. I mira que me’n falten moltes per llegir. ¡No em considero especialment culta! Vaig llegir la novel·la fa temps i l’he tornat a llegir per a aquest muntatge. Sens dubte, és el millor que he llegit. Però, ¿com ho expliquem? Quan la Carme [Portaceli] em va dir que volia adaptar-la, no sabia quin personatge volia que fes, però m’hi vaig apuntar perquè sabia que valia la pena dedicar molts mesos de la meva vida a aquesta obra, i més amb aquest equip. És meravellós poder estar en un projecte així, on has d’investigar, aprendre, superar problemes...

Cadascú té la seva idea d’Anna Karènina.

Tothom, hagi llegit la novel·la o no. I això també em preocupava. Al principi no vaig voler veure pel·lícules ni res, però, una vegada vaig tenir la versió del text, a mesura que s’acostava la data dels assajos, em vaig posar a veure, llegir i escoltar tot el que vaig trobar. I m’ha servit per ajuntar les peces d’aquest puzle.

La seva filla Violeta també és actriu. ¿A les reunions familiars parlen de feina o l’aparquen?

Zero. No parlem de feina. Existeix, és clar, perquè és una part important de la nostra vida. Però és un ofici. Mentre treballes et centres en el teu paper, però després el deixes i fas vida normal.

Porta gairebé 40 anys com a actriu. ¿Es penedeix de no haver fet més carrera internacional?

Un pren decisions per moltes raons i són les que són. No sé si la meva carrera hagués sigut millor o pitjor si n’hagués pres d’altres. De vegades estic contenta. Ara mateix, per exemple, estic contentíssima i molt feliç d’estar fent Anna Karènina amb companys excepcionals.

La primera oportunitat en el cine l’hi va donar Bigas Luna.

Em va donar un paper molt petit a Lola: sortia al principi i al final.

¿Llavors ja tenia clar que volia ser actriu?

Tant clar com ho pot tenir una adolescent. Jo sabia que volia dedicar-me a això perquè veia pel·lícules a la tele i m’hi posava de ple, sobretot si les feien nenes. Recordo que, quan vaig veure El foc de joventut amb Elizabeth Taylor, jo volia ser aquella nena.

Notícies relacionades

Twin Peaks: torna Laura Palmer

Una biografia sobre Carmen Martín Gaite guanya el premi Comillas

¿Les seves preferències entre cine i teatre han canviat?

En la carrera d’un actor, en comptadíssimes ocasions, un decideix que només farà cine o teatre. Vaig on em porta la meva professió i soc superafortunada perquè tinc propostes. Però no trio els meus projectes segons el mitjà, sinó segons el tipus de projecte i amb qui treballaré. Evidentment, també passo èpoques esperant. O dient que no a coses que no m’interessen.