Una emotiva ‘Butterfly’ il·lumina la Rambla

S i el 2013 i el 2019 s’aplaudia amb ganes la reposició de la Madama Butterfly estrenada el 2006 per Moshe Leiser i Patrice Caurier, aquesta vegada va tornar a aconseguir el beneplàcit dels liceistes. Però també van tornar els seus problemes: l’escenografia de Christian Fenouillat, per molt mona que sigui, pateix d’una adequada caixa de ressonància: si els solistes no canten en primer pla i en direcció al pati de butaques, la projecció de les veus es perd. El pitjor és que la regia reviscuda per Daisy Evans és d’aquelles en les quals tot ha de girar entorn de la protagonista atorgant a certs personatges, com a la fonamental Suzuki, uns moviments gairebé ridículs que no li corresponen, com si es tractés de Liù, una esclava tímida que obliga a un cant gens expansiu que va en contra de la música i del llibret. També es perd el drama intern de Pinkerton, a qui se li indica que no aparegui en l’última escena, quan la seva presència és vital.

Així, escenes que haurien de ser màgiques, com l’entrada de Butterfly, el rebuig de l’oncle Bonze o el cor bocca chiusa, es desinflen en la immensitat de l’escenari, tot i que, afortunadament, es va comptar amb un repartiment d’excel·lència per a aquesta estrena a càrrec de cantants actors de gran envergadura i que coneixen bé els seus personatges. Des del podi els va ajudar amb entusiasme i traça un entregat Paolo Bortolameolli, director detallista que va saber acompanyar amb seguretat la Simfònica i el Cor del Liceu, així com les veus solistes que lluitaven contra certs moviments imposats per la proposta teatral.

La veu de Sonya Yoncheva va dotar Cio-Cio San de personalitat i temperament, i va superar els múltiples obstacles d’aquest complex paper sense més problemes. Si l’excessiu vibrato dels aguts o els greus inintel·ligibles són detalls menors, el seu punt feble va estar en els pianissimos, molts calats, una cosa incomprensible en una cantant de la seva categoria.

Molt correcte el Pinkerton de Matthew Polenzani, que va tenir en els seus aguts el millor aliat, alhora que el Sharpless de Lucas Meachem convencia plenament, amb una gran escena de la carta. Annalisa Stroppa, amb el seu timbre daurat, va exposar amb exquisitat tota l’emoció que emana de la fidel Suzuki, tocant el públic amb la seva tendra interpretació. Adequats els diversos secundaris d’aquesta obra mestra de Puccini, destacant el Goro de Juan Noval-Moro i el Yamadori de Carlos Cosías.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

‘Madama Butterfly’

Gran Teatre del Liceu (9/12/2024)