Un esperit lliure entre lletres i acords

Mentre d’altres aficionats a la música de la seva generació es limitaven a fantasiejar de tenir algun dia una banda i viure el seu somni del rock’n’roll, sense atrevir-se mai a fer el pas cap a un món desconegut, ell ho va fer, i va deixar enrere una bona posició professional com a periodista (cap de secció d’Espectacles a EL PERIÓDICO) per agafar d’una altra manera les regnes de la seva vida. Nacho Para (Almeria, 1963) va fer aterrar el seu ideal romàntic creant un grup, la Bantastic Fand, amb el qual va picar pedra de manera autogestionada i que es va guanyar elogis amb la seva proposta de rock amb arrels a l’americana, fet d’emotives melodies, harmonies vocals i arranjaments molt elaborats.

Para va morir de manera sobtada aquest diumenge a la nit, als 61 anys, a la seva casa del Camp de Cartagena. Els lectors veterans d’aquest diari recordaran la seva rúbrica durant 23 anys (inicialment en la seva versió més formal, Ignacio Para), primer des de la redacció de Madrid i després a Barcelona, on a finals dels 90 va copilotar la secció d’Espectacles juntament amb César López Rosell (mort el 2018). Periodista amb olfacte i iniciativa, sanament rebel davant la mediatització de la informació que ja en aquells anys tractaven d’imposar agències i departaments de premsa, i practicant d’una prosa fina i perspicaç.

La música li corria per dins, i ja en aquell temps creava les seves cançons i produïa les seves maquetes. Va formar la banda que seria l’embrió de la Bantastic Fand, The Rivertones, combo que va arribar a oferir 350 concerts, un al Doctor Music Festival del 1998, i que en la seva última etapa es va rebatejar com Travelin’ Band (en honor a la cançó de Creedence Clearwater Revival). Ell va adoptar el nom d’Alberto Mulligan per separar els dos rols, el periodístic i el musical, i el 2000 va deixar la redacció per assentar-se a Cartagena, ciutat natal de la seva mare. Va continuar escrivint en aquest diari fins al 2011, cultivant una especialització en les vicissituds del poble sahrauí, amb reportatges als camps d’Algèria que li van valer reconeixements com el Premi de Periodisme d’Andalusia (2005).

En la seva batalla interna, va guanyar la música, a la qual es va acabar dedicant en exclusiva. Els seus referents: The Band, The Byrds, Gram Parsons, la Creedence, Eagles, també el country alternatiu; potser un esglaó per sobre, els Beatles, i presidint l’altar, sa majestat Bob Dylan. Amb la Bantastic Fand va crear un equip de fortes complicitats, inclosa la seva dona, Paloma del Cerro, i el germà d’ella, Paco. Tres àlbums d’estudi i un doble en directe aparegut aquesta tardor, Under dim lights (només en format físic, lluny de les plataformes i adquirible a través de la web del grup). Música en anglès, perquè allí estava el seu imaginari musical. El 2022 va publicar un delicat disc en solitari, No parking tickets in the clouds (No es multa als núvols, allí on ell va triar estar, apartant-se del soroll terrenal), així com un llibre deliciós per a beatleians, Concierto para George, ofrena al seu estimat Harrison.

Estètica americana

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

Es va apanyar per viure de les seves cançons, i en una veta de mercat tan aliena al mainstream com l’estètica americana, fins i tot sense abandonar del tot l’escriptura, el seu altre do. En els últims temps se’l va poder llegir amb delit a Política & Prosa: aguts perfils d’artistes, l’últim sobre Sílvia Pérez Cruz, publicat l’1 de desembre. Es podria veure en ell una mena d’últim hippy, i sí, però ell va ser un home d’acció i un entusiasta, que no vivia en les musaranyes i que es va arremangar perquè la seva passió estructurés la seva existència.

"Hi ha gent que es queixa de la precarietat, però ara es poden fer les coses de manera autònoma i lliure", va dir en una entrevista amb aquest diari el 2017. En una altra, tres anys més tard, va afirmar que "no importa tant on arribem, sinó que el camí sigui bonic", una idea tan aplicable a la seva etapa amb la Bantastic Fand com més enllà.