Aquell masclisme televisiu dels 90

Però principalment aquest treball de Producciones del Barrio (Lo de Évole, Salvados) es proposa reflexionar sobre si el fenomen de les dones florero segueix avui dia vigent i com ha evolucionat des d’aleshores la societat. "La nostra intenció és veure si aquest patró segueix igual o si ha canviat i, sobretot, volíem fer-ho donant veu a aquestes dones", afirmen Rafa de los Arcos i Meritxell Aranda, director i subdirectora de la sèrie documental, que es compon de dos episodis.

Perquè ¿Yo fui mujer florero? inclou declaracions de dones que es van convertir en protagonistes de la petita pantalla d’aquells anys, com Loreto Valverde, Ivonne Reyes, Beatriz Rico, Miriam Díaz-Aroca, María Abradelo, Makoke, Patricia Redondo, Carmen Russo, Patrizia Cavaliere, Gema González, Noemí Ramal i Patricia Guzzi (quatre de les components de les Mama Chicho) i Elsbert Anthonysamy (de les Cacao Maravillao).

Elles mateixes expliquen el que pensen sobre quin va ser el seu rol, si se les tractava com un simple ornament, si es van considerar elles mateixes dones florero o si se senten orgulloses de la seva trajectòria. També opinen presentadors que van compartir pantalla amb elles i que van viure en primera persona i des de dins aquella televisió, com Andoni Ferreño, Ramón García i Jordi LP; l’exdirectiva de Telecinco Lola Barranco; Hugo Stuven, director i guionista fill del realitzador de l’especial de Nit de Cap d’Any de TVE de 1987, conegut per la mamella de Sabrina, així com figures com la periodista Rosa María Calaf, la investigadora i professora Elena Neira, l’escriptor Juan Sanguino i la còmica Henar Álvarez, que aporten context sobre els moments que van marcar la societat de l’època a través de la televisió.

Mercadeig del cos femení

"Ens centrem a finals dels anys 80 i principis dels 90 perquè l’arribada de totes les influències italianes és com el principi del mercadeig del cos de la dona per aconseguir audiència, una motxilla que sempre portarem", reconeix Aranda, que destaca que "al cap i a la fi, la televisió és també el reflex d’una societat".

Per això, tot i que la docusèrie "farà pensar a molta gent" sobre el masclisme que destil·lava la televisió de l’època fins i tot en programes on no era tan evident a simple vista, els seus creadors tampoc volen "demonitzar el paper de la dona de llavors des del punt de vista d’ara". "No ens sembla just", reconeixen.

"Ens sembla més interessant obrir el debat de si hem evolucionat prou o no", aclareixen. "I traslladar aquest debat als joves d’avui, que s’exposen a les xarxes socials i depenen dels seus seguidors i els likes. Això és també una evolució d’allò", recalquen.

Notícies relacionades

Bodes sense fi el 2025

Chris Ware, Rodoreda i el ‘duende’ en l’art, al CCCB per al 2025

La docusèrie es tanca amb un #MeToo per part d’algunes de les protagonistes, que denuncien algunes situacions d’assetjament sexual que fins ara havien silenciat. "L’últim peatge no el vaig passar, perquè era un peatge peatge"; "baixaven al plató a caçar"; "gairebé havia de ser un afalac que vingués el directiu de torn i et toqués el cul"; "si hagués acceptat alguna proposició indecent, estaria encara en pantalla", se les sent dir.

"El 90% dels directius eren homes. El masclisme estava en la societat i també en la televisió i semblava que els directius tenien la potestat de tocar-les perquè anaven amb poca roba. La seva denúncia no és contra una persona en concret, sinó contra una societat masclista que funcionava així. Han sigut molt valents a l’explicar aquests episodis que van viure", conclouen els creadors de ¿Yo fui una mujer florero?.