François Ozon: «Hi ha poques coses tan eloqüents com les arrugues del rostre»

Almenys a primera vista Cuando cae el otoño és molt diferent de Mi crimen (2023), que va dirigir l’any passat. ¿És vostè d’aquests cineastes que conceben cada nova pel·lícula com una reacció contra l’anterior?

Jo crec que sí que hi ha certes similituds entre elles. Les dues se centren en personatges femenins, i totes dues inclouen una mort sospitosa en la seva peripècia argumental. Fora d’això, en efecte, les diferències entre totes dues són clares: Mi crimen és l’adaptació d’una obra de teatre ambientada als anys 30, la vaig filmar entre escenaris parisencs i un estudi de filmació, i és pur artifici. Cuando cae el otoño, en canvi, està basada en un guió original, i la vaig rodar perquè volia explicar una història que en bona mesura transcorregués a la natura; necessitava respirar aire fresc i per això la vaig situar a la Borgonya, una regió que adoro. Tot és més naturalista. Dit això, a l’hora de fer cada nou projecte no acostumo a pensar en l’anterior. No soc tan calculador.

¿És cert que Cuando cae el otoño s’inspira en un record de la seva infància?

Sí, concretament en un àpat familiar que la meva tia, germana del meu pare, va organitzar al camp sent jo nen. Va preparar un banquet a base de bolets que havia recollit aquell mateix matí… ¡I accidentalment va cuinar bolets verinosos! Tota la família va acabar a l’hospital excepte ella mateixa, que no els havia provat; va resultar no ser una intoxicació greu, però podria haver acabat en tragèdia. Jo era un xaval molt fantasiós, i durant molt temps em vaig preguntar si era possible que la meva tia ho hagués fet a propòsit. Al cap i a la fi, en totes les famílies hi ha secrets i malvolences inconfessables, ¿no és així? A mi sempre m’ha interessat contemplar i desentranyar aquest tipus de conflictes.

Les pel·lícules protagonitzades per dones de la tercera edat són molt inusuals. ¿És una cosa que va tenir en compte a l’hora d’escriure Cuando cae el otoño?

Oh, sí. És terrible que el cine expliqui tan poques històries de dones grans, i que els atorgui només papers secundaris. Em venia de gust rodar amb actrius que assumeixen amb naturalitat la seva pròpia edat. Hélène [Vincent] i Josiane [Balasko], les protagonistes de la pel·lícula, mai han recorregut a la cirurgia, i transmeten molta més vitalitat que la majoria d’actrius molt més joves que s’han fet retocs a la cara, i que semblen figures de cera a causa d’això. Entenc la pressió que l’obsessió social per la imatge exerceix sobre les dones, però jo, per narrar històries, necessito rostres que expressin emocions per si sols. I les persones ancianes em fascinen, perquè hi ha poques coses tan eloqüents com les arrugues del rostre.

En aquest sentit, en tot cas, les coses han canviat…

Ja ho crec. Quan vaig fer Bajo la arena (2000), amb Charlotte Rampling, ella tindria poc més de 50 anys, i tot i així vaig haver de lluitar dur per convèncer els productors que no era forassenyat centrar la pel·lícula en un personatge d’aquesta edat. Increïble.

Amb les seves pel·lícules, vostè sempre ha mirat d’acabar amb els prejudicis associats a allò femení. ¿Respon aquesta actitud a un pla predeterminat?

En la meva carrera res respon a un pla. L’explicació és més senzilla: a diferència del que passa amb la resta de la societat, a mi mai m’ha costat entendre que les dones són tan complexes com els homes, i que per tant poden allotjar foscor al seu interior i ser tan amorals com ells o més; sembla mentida que molta gent no entengui una cosa tan òbvia a hores d’ara. Un dels principals motius pels quals acostumo a centrar les meves pel·lícules en personatges femenins és que em sento més còmode treballant amb actrius que amb actors. Sovint em resulta complicat lidiar amb els homes perquè tenen egos més forts i els costa acceptar suggeriments. Les dones solen pensar més en el bé de la pel·lícula o del seu personatge que en el seu lluïment personal. Hi ha excepcions, és clar.

Ja ha passat més de mig segle des que es va donar a conèixer gràcies a la seva pel·lícula Sitcom (1998). ¿Què ha canviat des d’aleshores, i què no?

Les meves primeres pel·lícules estan dirigides per un jove inexpert, i es nota, però els tinc molt d’afecte. A més, quan les vaig fer tenia una energia que avui no tinc, òbviament. Ja no soc un nen, i el meu cos ho nota. Tinc problemes de vista i oïda, i necessito suplements vitamínics. És llei de vida. Però dirigir m’apassiona tant com el primer dia.

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

Sens dubte li costa menys ara que llavors, això sí…

Em costa menys però em continua generant molta ansietat, tot i que per motius diferents. La meva gran preocupació actualment és que les meves pel·lícules continuïn sent rendibles perquè, tot i que no són gaire costoses i per tant no comporten gaire risc econòmic, un fracàs comercial és suficient per destruir la carrera d’un cineasta. Per això, el que n’opinin els crítics m’importa més aviat poc sempre que el públic vagi a veure-les.