Un cas d’abús en primera persona

La docusèrie ¿Yo fui mujer florero? (Max) aborda el masclisme que imperava en la petita pantalla en els anys 80 i 90, i també relata alguns moments incòmodes, com ara proposicions sexuals, viscuts per les protagonistes, presentadores i hostesses de l’època.

El moviment MeToo ha sigut el terratrèmol més gran que ha sacsejat els fonaments de la indústria audiovisual. Aquest corrent feminista ha sigut el punt d’inflexió que ha evidenciat les dinàmiques de poder sexistes i abusives existents i ha sigut el revulsiu que ha visibilitzat els draps bruts d’una indústria en la qual les dones havíem d’estar calladetes per estar més guapes.

Com a dones i Mamarazzis, al llarg de la nostra carrera professional hem hagut de bregar, inevitablement, amb algunes històries desagradables relacionades amb un abús de poder sexista. Episodis en els quals ens hem vist embolicades, a desgrat nostre, i als quals avui, gràcies a tota la informació que hi ha al respecte, per fi podem posar nom i etiqueta: abús i assetjament sexual.

Dona molt jove

El 1998, jo era una noia acabada de llicenciar i treballava com a redactora d’una agència de notícies. Era una dona molt jove, amb més il·lusió que bagatge, i em dirigia a una de les meves primeres entrevistes de tu a tu amb un personatge famós. Anava ben preparada: biografia estudiada, preguntes anotades... Cert nerviosisme, també. Ell era, i és, molt conegut i jo volia fer la meva feina de la millor manera possible. La meva entrevista anava a distribuir-se entre els programes del cor de l’època. Em vaig asseure davant d’ell per començar l’entrevista. Al meu costat, hi havia l’operador de càmera, un fotògraf i una altra redactora. Al costat del personatge, el seu representant.

A la meva primera pregunta, ja va respondre de forma prepotent i desagradable: "¿És la teva primera entrevista? Fas pinta de becària". Va contestar burleta i feridor a totes les qüestions sobre el seu treball. No li importava que una càmera gravés. Vessava immunitat. De sobte, em va etzibar que li recordava la becària Monica Lewinsky i que si "la llepava" tan bé com ella. Tots ens vam quedar en silenci, atònits. Ningú va dir ni una sola paraula. Ell reia, igual que el seu acompanyant. No oblidaré la seva cara desafiadora ni el seu riure impune. També recordo el silenci, còmplice i temorós. Vaig decidir aixecar-me i, davant la seva sorpresa, li vaig dir que no continuaria l’entrevista i me’n vaig anar contenint les llàgrimes. Vaig sentir culpa, vergonya i por, per possibles represàlies per la seva banda.

Notícies relacionades

La defensa de Depardieu no aconsegueix anul·lar el judici

Lisi del Castillo: "Vestim moltes famoses, però el negoci són les núvies del barri"

Mentre recollíem els nostres estris, un home, de la seva part, es va acostar per convidar-me a prendre una copa amb el susdit, quan acabés l’esdeveniment. Vaig refusar la invitació avergonyida. No només m’havia vexat amb els seus comentaris, ¡és que l’individu pretenia lligar amb mi! No ha sigut fins fa poc que he sigut realment conscient del que va passar en aquell moment i de per què ningú va fer ni va dir res. Aquesta conducta era tan habitual que estava normalitzada.

Amb el MeToo, no només estem exposant casos individuals d’abús, el que s’intenta és posar el focus en l’arrel estructural del problema. Els de sempre es preguntaran: "¿Ja no es pot ni fer broma?". Alguns encara ens intenten colar comentaris cavernícoles camuflats sota la disfressa de l’humor, perquè l’humor ha sigut històricament el refugi del masclisme. Amb les bromes han normalitzat l’abús sexista per minimitzar els episodis d’assetjament. ¡Ja n’hi ha prou.