El boom de les dones assassines acapara la producció cultural actual

És un exemple més de com les assassines estan acaparant la producció cultural en els últims temps. Pel·lícules com La virgen roja, que recrea el filicidi de Hildegart Rodríguez Carballeira, una nena prodigi educada en el feminisme i l’activisme polític per la seva mare, Aurora Rodríguez, que el 1933 la va assassinar, en un crim que va esgarrifar l’Espanya de la Segona República. O El baño del diablo, millor pel·lícula de l’últim Festival de Sitges, un drama rural ambientat en l’Àustria del segle XVIII que comença amb una dona executada i exhibida dalt d’un turó després de matar un nadó, un presagi per a l’Agnes, acabada de casar, religiosa i sensible. "Em va fascinar immediatament el tema de les dones que cometen actes de violència física. Segons el vell clixé, això se sol atribuir únicament als homes", va reconèixer Veronika Franz, la seva guionista i directora.

Més enllà del clixé, en la vida real els assassins són homes per aclaparadora majoria. "En qualsevol societat del món hi ha entorn d’un 90% de presos masculins davant el 10% de dones a presó per delinqüència en general. Si ens n’anem a crims violents perpetrats per dones, no superen el 2 o el 3%: el 97% dels assassins són homes", exposa la sociòloga i criminòloga Victoria Pascual, autora del llibre Asesinas: ¿Por qué matan las mujeres? (Pinolia). Segons el seu parer, es deu a una educació diferencial. "A nosaltres no ens han educat per defensar físicament res, ni tan sols a nosaltres mateixes". Hi influeix no haver tingut accés a les armes, un espai relacional més acotat i menys competitiu i, en general, una biologia diferent, tant hormonalment com de força física.

"Les dones maten de manera molt més planificada i per aconseguir alguna cosa concreta, no com una expressió de violència", diu la criminòloga. Entre les assassines abunden els mòbils econòmics, sortir del nucli familiar o escapar-se del rol de cuidadora. Les seves víctimes solen ser persones pròximes, sovint de la seva pròpia família. Pel que fa als mètodes, han sigut grans enverinadores, de manera que els seus crims també han passat més desapercebuts.

Del compendi de casos del seu llibre, el que més va impactar Pascual va ser el de les enverinadores de Nagyrév, un petit poble d’Hongria, amb permís d’Ilse Koch, coneguda com la guineu de Buchenwald, o Leonarda Cianciulli, que feia sabó amb les seves víctimes. En la Primera Guerra Mundial, els homes de Nagyrév se’n van anar al front i les veïnes van tenir ocasió d’alternar amb els presoners de guerra del bàndol contrari. Presos dels Estats Units, França o el Regne Unit gràcies als quals van descobrir que hi havia una nova masculinitat, menys controladora i amenaçadora. Quan els marits de la guerra, embrutits, les dones de Nagyrév no van sentir cap alegria i, animades per la dona que havia exercit de llevadora i curandera durant el parèntesi bèl·lic, van ordir un pla per desfer-se’n a base d’arsènic. A la pràctica, es calcula que van matar entre 50 i 300 homes.

Docusèrie d’Ana Pastor

La periodista Ana Pastor ha sigut una de les últimes a afegir-se a la tendència amb Asesinas, una docusèrie de sis capítols produï per Atresmedia TV en col·laboració amb Newtral. El crim del cap de Castro Urdiales o l’assassinat d’Isaac Guillénda, un expolicia amb una discapacitat física que va matar la seva dona, Beatriu Friginal, el 2019, són els episodis que ha emès La Sexta. Pastor contextualitza la producció, una idea d’Alejandro Olvera, dins de l’aposta de Newtral pel true crime: en aquests capítols hi ha treballat el mateix equip que ha produït documentals de futbol de dones o Nevenka. "És veritat que el públic majoritari del true crime són dones, però s’han fet pocs formats on elles hagin sigut les assassines, i hi ha una raó fonamental, que les dones maten infinitament menys", explica.

Un gegant com Netflix també ha apostat per les assassines amb grans resultats d’audiència en sèries com El cuerpo en llamas, sobre el crim de la Guàrdia Urbana, amb Rosa Peral i Albert López acusats de matar un company en un triangle amorós, i El caso Asunta.

Notícies relacionades

El gir estratègic de Miki Núñez

"França i Europa encara són colonialistes"

"Quan hi ha crims violents que involucren tant un home com una dona, no hi ha ningú que digui mai que l’home és un bon jan, però les opinions sovint estan dividides sobre la dona: o és la malvada instigadora de tot plegat, o és una víctima terroritzada i només ho va fer perquè temia per la seva vida", assenyalava el 1996 Margaret Atwood en una entrevista a The Guardian a propòsit de la novel·la Alias Grace, després convertida en una sèrie de Netflix, basada en la història real d’una immigrant irlandesa i criada al Canadà que va ser condemnada pel brutal assassinat del seu cap al segle XIX.

Fins als anys 60, la criminologia tenia un biaix de gènere: "Si soc un policia, hi ha un home i una dona com a possibles assassins, i penso que una dona no pot cometre un crim violent, a la dona l’envio directa a casa!", resumeix Pascual. A partir de llavors, es van revisar els estudis acadèmics per tenir una perspectiva més ajustada sobre la criminalitat femenina. D’àngels de la mort a dones fatal, en la ficció sobre assassines el biaix de gènere encara s’ha de corregir.