"França i Europa encara són colonialistes"

"Els cineastes, i els artistes en general, hem d’utilitzar la nostra veu per despertar consciències: no podem deixar l’acció política en mans dels nostres governs. I les meves pel·lícules, en concret, miren de fixar la mirada en aquells que han sigut desposseïts de la seva pròpia història", afirma la francosenegalesa Mati Diop, que ha decidit centrar la seva carrera a examinar la terrible herència dels abusos històricament comesos per Europa a l’Àfrica des que fa 15 anys va debutar com a curtmetrista, i que tan sols ha necessitat dirigir dos llargmetratges per situar-se en l’avantguarda del cine internacional.

A Atlantique (2019), Gran Premi del Jurat al Festival de Cannes, va acompanyar un grup de joves de Dakar que s’endinsaven al mar amb l’objectiu d’arribar a Espanya, només per tornar al punt de sortida poc després convertits en espectres; i Dahomey, guanyadora de l’Os d’Or a la millor pel·lícula en l’última Berlinale, planteja un viatge en sentit invers. "L’objectiu del film és mostrar com una societat necessita reconnectar amb el seu patrimoni cultural per forjar-se un futur", explica Diop sobre una obra que hibrida de manera enlluernadora formes de documental procedimental, ardents discussions sobre el trauma colonial i elements propis del cine de fantasmes.

Restitució

Nouvinguda a la cartellera espanyola, la pel·lícula contempla el procés que es va iniciar el novembre del 2021 amb la restitució de 26 objectes ornamentats procedents del regne de Dahomey, avui Benín, que fa 130 anys havien sigut robats pels invasors francesos. Malgrat tractar-se de la repatriació d’obres d’art més important fins avui d’una antiga potència colonial a un país africà, tan sols és la punta d’un iceberg gegant: a París encara hi ha més de 7.000 artefactes saquejats pels invasors gals al continent africà.

L’operació va començar a gestar-se el 2017, quan el president Emmanuel Macron va fer un discurs a Burkina Faso en què demanava a les institucions europees que s’afanyessin a impulsar la devolució de tresors robats a conseqüència de l’imperialisme. "Tenint en compte l’amnèsia que sempre ha afligit Occident respecte a certes coses, la seva negativa a assumir la responsabilitat en la història de l’Àfrica, la meva primera reacció davant l’anunci va ser prendre-me’l com un intent de França de fer un rentat d’imatge", recorda Diop, que al seu dia va decidir utilitzar Dahomey per convertir aquest exercici de propaganda en una cosa molt diferent, un homenatge "als homes i dones deportats a causa del comerç d’esclaus, que són els que avui componen la diàspora africana a Europa i els habitants actuals de Benín".

La cineasta va viatjar amb les dues dotzenes d’objectes des de les galeries del museu Quai Branly parisenc al palau presidencial beninès, a la ciutat de Cotonou. En el seu transcurs, com constata la pel·lícula, va capturar amb tot detall l’embalatge, el transport, el desembalatge i l’exhibició de les relíquies, i va ser testimoni tant de l’entusiasme de les multituds que celebraven al carrer el retorn dels seus tresors culturals com de l’alegria dels beninesos que els van descobrir una vegada exposats en el seu nou hàbitat. Al llarg del procés, la seva càmera es va mantenir enganxada als objectes. "Vaig voler que l’espectador experimentés el viatge de primera mà, com si fos una de les peces", recorda Diop.

Notícies relacionades

El gir estratègic de Miki Núñez

Literatura d’interiors i arbres de Nadal

Amb aquesta finalitat, Dahomey també dona literalment veu a una d’aquestes peces –etiquetada amb el número 26 durant el viatge–, que representa el primer monarca de Dahomey, Ghézo, i que parla amb un timbre d’ultratomba sobre el temps que es va estar en l’exili i l’angoixa que li causa tornar a casa.

Segons la directora, "és evident que França i Europa continuen sent colonialistes". "Això queda clar a través de les seves pràctiques en les antigues colònies i de la seva actitud davant aquells ciutadans seus que en procedeixen originalment", assenyala. "El 90% del patrimoni espoliat a l’Àfrica segueix en museus europeus, i això vol dir que la joventut africana va créixer sense tenir a l’abast les manifestacions físiques i materials de la seva pròpia història". És essencial, afegeix, tornar la veu als joves del continent. "Espero que després d’aquestes restitucions n’hi hagi moltes més", afirma.