Literatura d’interiors i arbres de Nadal

El dia que portaven l’arbre de Nadal a casa sempre era meravellós, es diu Constance Keating, la protagonista de Las luces azules, la cruíssima novel·la inventari de Jennifer Johnston, la primera que es publica a Espanya (via Automática Editorial) d’aquesta autora de culte irlandesa, una dona que, als 94 anys, posa orgullosa de la seva melena blanquíssima, que en el passat devia ser d’un ros enlluernador, observant el món rere les seves ulleres metàl·liques de muntura generosa i vidres marrons. Com Claire Keegan –no es perdin Antártida (Eterna Cadencia), una col·lecció de relats cruíssims– i Anna Burns –autora de l’obra Milkman, guanyadora del Man Booker–, la seva literatura és brillant literatura d’interiors, exploració de laberíntics cervells femenins, pura aventura existencial.

Laberint mental

La manera en què cadascuna d’aquestes dones, les dones de les històries de Burns, de Keegan i la dona protagonista de Las luces azules, una llarguíssima i estranyament feliç agonia –la protagonista és una dona jove, ha tingut un nadó recentment, fa tan sols nou mesos, el pare encara no sap que és pare, i ella s’està morint, però no li importa, perquè només sent que canviarà una existència per una altra, qui sap què hi ha a l’altra banda–, és conseqüència, o està feta, d’allò que ha viscut i de què no ha sigut responsable. És a dir, de les cartes que el món va decidir repartir-li en el seu moment. És això el que sosté i dona forma a aquest laberint mental en el qual es perd, inevitablement.

És Nadal i està nevant, com neva sense parar, per cert, a l’última novel·la de la premi Nobel Han Kang –Imposible decir adiós (Random House)–, però dins, en aquest interior que s’expandeix un instant abans de desaparèixer, la vida de la Constance s’obre pas sense cap ordre –una carta al pare de la seva filla, escenes de la nena amb la seva germana, la visita del metge, una confessió a la mare–, i compon una recargolada simfonia, la d’allò que som sense poder evitar-ho. ¿Per què la Constance va decidir ser mare amb aquest home en concret –el Jacob– i pensava no dir-l’hi mai? ¿Per què la seva relació amb la seva germana és d’una tolerància insulsa i tristíssima? ¿Fins a quin punt algú podria dir que la Constance és mala persona? ¿Ho pensaria si sabés d’on ve?

Penso en l’Al Pacino moribund i monstruós d’Àngels a Amèrica, el Pulitzer del dramaturg Tony Kushner que primer va ser un clàssic instantani del teatre indie de Nova York i després es va convertir en una excel·lent —i barroca, i ferotge— sèrie de televisió (es pot veure a Max), amb Meryl Streep a l’elenc, i un lynchià Más allá en el que eso que somos, o fuimos, et continuava perseguint.

Tots els personatges d’Àngels a Amèrica –el teló de fons de la qual és l’epidèmia de sida als vuitanta, amb una parella de nois protagonista i tota la ràbia d’una fi del món imprevista i injusta– es reconstrueixen davant l’espectador a partir de, com passa en el cas de la Constance, la certesa que la història –la seva història– s’està a punt d’acabar.

Fugida constant

Notícies relacionades

El gir estratègic de Miki Núñez

"França i Europa encara són colonialistes"

Però no sempre és així. Penso també en la Rachel, el personatge que interpreta Claire Danes en la molt recomanable –imprescindible– Fleishman está en apuros –una altra sèrie de televisió basada en una també molt recomanable novel·la de Taffy Brodesser-Akner–, i en la seva condició de monstre: la seva hostilitat davant de qualsevol cosa que no sigui el que ella espera i vol; la fugida constant d’una vida familiar que l’obstrueix i l’empetiteix; el seu testosterònic ascens al niu de serps de la representació d’actors i companyies de teatre –una altra vegada, novaiorquès–; la domesticació fins a gairebé l’extinció de l’única persona que l’ha estimat de veritat, el seu marit Toby. L’odies, però deixes de fer-ho en l’instant mateix en què descobreixes que no ha triat ser així.

De la mateixa manera que Guadalajara, Mèxic, mai viurà un Nadal nevat –ja que la temperatura arriba, cada migdia de desembre, als 30 graus, és a dir, és ple estiu a l’hivern–, com el Nadal nevat de l’última novel·la de Han Kang o dels últims dies de la Constance Keating a Las luces azules perquè el lloc que ocupa al planeta la condemna a patir altes temperatures, el personatge de la Rachel, i el creat per Jennifer Johnston, no poden evitar ser exactament allò d’on venen –la primera no va tenir mare, la segona es va sentir una ovella negra que ningú tenia per què cuidar. I no és que mirin de trobar la sortida al laberint; és que, sabent que no podran fer-ho, sobreviuen, verinosament, allà dins.