El millor disc de ‘world music’ del 2024 surt de BCN

Entre les músiques que tracten d’existir sota radar, potser les practicades pels fills de les diàspores migratòries siguin les que pitjor ho tenen. I, de sobte, arriba el toc d’atenció: el disc d’una cantant sahrauí establerta a Barcelona, Aziza Brahim, elegit el millor del 2024 pel prestigiós panel World Music Charts Europe, reflectint els vots de 45 periodistes radiofònics de tot el continent, especialitzats en músiques del món. L’àlbum Mawja (onada en àrab hassania), corona un rànquing de 250 títols.

Aziza Brahim va néixer al camp de refugiats de Tindouf, a Algèria, va passar uns anys a Cuba i va aterrar a Espanya fa més de dues dècades, decidint-se per Catalunya el 2011. Mawja respira una música amb ecos del desert, evolucionada i fosa amb sabors del blues, percussió ibèrica, insinuacions antillanes, i en el qual compta amb còmplices com Guillem Aguilar o Raúl Rodríguez. Escoltant la seva màgia vocal costa treure’t del cap la seva peripècia; entreveus una barreja de melancolia i força interior.

Notícies relacionades

La Marató de 3Cat recapta més de cinc milions d’euros

Els Forqué coronen un cine que proposa un món millor

Li hi arriba aquest reconeixement quan al seu país d’acollida amb prou feines té feina. El 2024, els seus concerts es van repartir entre Alemanya, Holanda, Bèlgica, Suïssa, Noruega, Suècia i Eslovènia (cap a Espanya: l’últim va ser a Madrid el març del 2023). Publica els seus discos en un segell alemany, Glitterbeat. I malgrat tot, Aziza Brahim segueix a Barcelona, on té la vida muntada. M’explica Javi Zarco, productor i mànager que va treballar amb ella, que costa ficar-la en els circuits del país, (teatres públics, programes institucionals). Hi ha un dèficit de visibilitat dels artistes afrodescendents, diu, agreujat en el seu cas pel "deute amb les excolònies".

El 30,4% dels residents a Barcelona no va néixer a Espanya, segons l’INE, una xifra que l’Acadèmia Catalana de la Música va posar en primer pla al seu recent fòrum Música i pluralitat en el qual acusa el sector musical d’estar "impregnat de racisme". L’assumpte és a sobre de la taula: també el CoNCA defensa una presència més gran de la diversitat cultural al seu nou informe. Però les velles inèrcies persisteixen. Proclamem una societat inclusiva però després, és possible que un músic com el senegalès Momi Maiga sigui complimentat en el (bonic) concert col·lectiu Barcelona mestissa (en l’últim Grec) i que després no li donem feina i ha de, potser, emigrar (una altra vegada). Ja ha passat abans. Al cap i a la fi, es tracta no només de fer justícia, sinó d’alguna cosa més egoista: retenir el talent, que és aquí, entre nosaltres.