Marisa Paredes, la diva irrepetible

Morta ahir als 78 anys a conseqüència d’una fallida cardíaca, Marisa Paredes ha sigut una de les grans dives del cine espanyol. I no només de la nostra cinematografia, ja que a partir dels anys 80 va adquirir una gran projecció internacional treballant amb cineastes com Raúl Ruiz, Manoel de Oliveira, Arturo Ripstein, Alain Tanner, Amos Gitai, Edgardo Cozarinsky, Valeria Sarmiento, Cristina Comencini i Roberto Benigni, per a qui va interpretar un paper en l’exitosa La vida és bella. Actriu pròxima en el nostre àmbit, era habitual veure-la en les catifes vermelles de certàmens internacionals com el de Cannes.

És evident que una de les parcel·les més importants de la seva filmografia està associada a Pedro Almodóvar. La col·laboració mútua, tan important per a les dues parts com ho va ser la del director amb Carmen Maura i ho continua sent amb Penélope Cruz, va deixar algunes de les seves millors interpretacions en alguns dels més importants films d’Almodóvar: la monja anomenada Sor Estiércol en l’al·lucinant Entre tinieblas, la veterana cantant Becky del Páramo a Tacones lejanos, l’autora de novel·les romàntiques de La flor de mi secreto i, sobretot, l’actriu teatral de Todo sobre mi madre, un dels seus treballs més elegants alhora que dramàtics, en el paper de l’estrella dels escenaris Huma Rojo, que és adulada pel fill en la ficció de Cecilia Roth. Paredes va realitzar a més papers més secundaris o aparicions amistoses a La piel que habito, amb un paper de majordoma gairebé gòtica, i Hable con ella, en una fugaç intervenció.

Mons molt amplis

Però hi ha altres mons, i molt amplis, en la trajectòria de Paredes més enllà de la relació amb Almodóvar. Nascuda el 1946 a Madrid, ciutat en la qual ha mort, va fer petites aparicions al llarg de la dècada dels 60 en films comercials, de gènere i més o menys d’autor com Gritos en la noche, de Jesús Franco, el fosc melodrama de Fernando Fernán Gómez El mundo sigue, Los salvajes en Puente de San Gil, d’Antoni Ribas i Los chicos con las chicas, comèdia musical amb el grup Los Bravos en la qual va encarnar, sense acreditar, la mare del cantant de la banda, Mike Kennedy.

Als anys 70 va començar a treballar en teatre, la seva altra gran passió, i a protagonitzar dramàtics televisius i sèries com la icònica Historias para no dormir, de Narciso Ibáñez Serrador, i Las doce caras de Eva, de Jaime de Armiñán. De la seva relació en aquells anys amb el director Antonio Isasi, amb qui va treballar a El perro, naixeria la seva única filla, la també actriu María Isasi.

Actriu d’un registre peculiar que li servia tant per al melodrama desmesurat com per a la comèdia, va ser també important en el cine espanyol de la Transició amb el seu paper en l’Ópera prima de Fernando Trueba; Sus años dorados, d’Emilio Martínez Lázaro, o Las bicicletes son para el veano, de Jaime Chávarri. Des de 1983 formava parella sentimental amb Chema Prado, una altra figura capital de la modernitat madrilenya d’aquells anys, fotògraf, dissenyador i posterior director de la Filmoteca Espanyola.

En aquest context independent va treballar tardanament amb Iván Zulueta en el migmetratge per a televisió Párpados, de 1989. No va desaprofitar l’oportunitat d’estar en pel·lícules de José Luis Borau (Tata mía), Gonzalo Suárez (La reina anónima, mà a mà amb Carmen Maura en un context ben diferent de l’almodovarià) o Guillermo del Toro (El espinazo del diablo), però una de les seves interpretacions més plenes va ser a les ordres del llavors debutant Agustí Villaronga en la malsana Tras el cristal. En aquesta pel·lícula desafiadora de 1986, basada en les atrocitats del nazisme i de personatges com Gilles de Rais, Paredes va donar vida a la dona d’un exnazi que va cometre tota mena d’excessos als camps de concentració i ara viu confinat en un pulmó d’acer.

Notícies relacionades

L’ESCAC farà la primera formació de coordinadores d’intimitat

El sector editorial tanca el millor any de la seva història

Una de les característiques més notòries de l’actriu és que sempre va estar a disposició dels nous talents, d’acord amb la seva mentalitat oberta i curiosa. La seva presència en les pel·lícules de debutants com Villaronga, Felipe Vega (Mientras haya luz), Xavier Villaverde (Continental) o Pablo Malo (Frío sol de invierno) donava a aquests títols un plus de respectabilitat. El trànsit al cine o la televisió més comercials l’exercia amb naturalitat: va encarnar sense despentinar-se l’exreina Sofia en la minisèrie del 2010 Felipe y Letizia. Un dels seus últims papers interessants va ser a Petra, de Jaime Rosales, i acabava de protagonitzar per a Lluís Miñarro Emergencyexit, junt amb Emma Suárez i els dos Pla, Oriol i Albert.

Va ser presidenta de l’Acadèmia del cine espanyol del 2000 al 2003. El Goya se li va negar fins que va rebre el Premi d’Honor el 2018. El 1996 havia obtingut el Premi Nacional de Cinematografia. Una presència inqüestionable per al cine i la cultura espanyola.