La musa de tothom

Marisa Paredes va apostar sempre per la grandesa del cine i el teatre i també pel compromís polític contra la dictadura en la qual va néixer. Ara alertava de la possible involució espanyola. Fins a l’últim instant va convocar les manifestacions a les quals també acudia com una noieta la passió de la qual no presagiava la mort.

L’estupor per la sobtada notícia del seu últim dia tenyeix ara tots els elogis que mereix la seva figura com a actriu i com a manifestant contra la injustícia.

En els últims temps va agafar el micròfon per fer-se notar com a defensora dels drets del cine, el teatre, la democràcia i la vida, que van ser els seus arguments rabiosament humans. Musa dels grans del cine, va fer dels seus treballs amb Pedro Almodóvar una obra d’art, igual que va tenir com a guia seva, en el teatre, Lluís Pasqual, el seu amic més estimat en aquest mirall que va ser la seva vida a l’escenari. Enigmàtica i riallera quan volia, no era tan sols l’actriu que va dominar els escenaris sinó, també, la ciutadana la ràbia de la qual queda latent en l’Espanya que el destí ara deixa òrfena.

En una de les entrevistes que li vaig fer em va explicar què feia de jove per saber més. Llegia Corín Tellado, però va arribar a les seves mans el Quixot, "i allà vaig trobar tots els contes possibles que poguéssim inventar". L’embadaliment de la literatura la va fer "una nena molt somniadora". No va deixar mai enrere aquesta abraçada a la utopia que portava als escenaris i que la va acompanyar fins al final.

Aquesta estada en la imaginació que li va néixer amb el Quixot la va fer convertir-se "en moltes coses que tenien a veure amb el teatre, perquè jo pensava que al teatre hi era tot: la capacitat de viure en una altra època, de ser i de dir-me d’una altra manera, d’interpretar altres vides".

Va ser el Quixot, em va dir, el que la va portar per aquest "camí de la imaginació i per la total fascinació per la vida, per l’amor, per tot el que un pugui imaginar i que jo pensava que també podia tenir si m’acostava al teatre".

"No teníem possibilitats"

Va deixar d’estudiar als 11 anys ("perquè no teníem possibilitats a casa", era filla d’una portera) i a partir de llavors es va trobar, per exemple, amb William Shakespeare... "Em resulta difícil definir-lo, és tan important... Es diu que l’home és capaç del més gran i del més petit, del més miserable i el més bonic: l’home i la seva complexitat, això seria. [Llegir Shakespeare] Va ser gairebé com acostar-se a la filosofia...".

Shakespeare i Cervantes van ser els creadors de la ficció que ja marcarien la resta de la seva vida. Però aquella nena que va saber del terrible càstig de la tristesa que hi va haver en els anys de la porteria mai va deixar de banda el compromís, el rampell civil que la va convertir, en la dictadura i més endavant, en l’estendard d’un país que provenia de les ombres que ella mateixa va conèixer.

Una novel·la de Luis Martín Santos (Tiempo de silencio) va marcar el coneixement del país al qual ella es despertava. "Aquesta novel·la era la idea de país que jo tenia: trist, tancat com si tots fóssim en una presó en què uns vivien molt bé i molts altres, milions, morien pràcticament sense poder tenir el més elemental, el més indispensable i fonamental per a l’ésser humà: la llibertat...".

Aquest, em va dir Marisa quan ja s’havia acostat als 70 anys, "era un país empresonat", en què es vivia "una por terrible" i es respirava "una injustícia absoluta", en què hi havia "gent molt humil com la meva pròpia família, guanyant uns sous molt petits...". Era, en fi, aquell sol fosc al qual ella es va despertar com a jove actriu, i com a nena, "un país empresonat en què també hi havia molta gent que es jugava la vida amb una enorme capacitat de lluita".

En aquella època, i en les que van venir, Marisa Paredes va tenir com a emblema del seu present, i del futur que esperava, aquest dolor que va veure créixer en la seva família i al carrer. El món del cine i el de la literatura, on va tenir molts amics també (ella em va esmentar Juan Benet, Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Vicente Molina Foix), que la van portar pel món dels llibres... "Un dia li vaig preguntar a Vicente que em recomanés alguns llibres, i em va dir: ‘¿¡Què et diré? ¿Elliot, Faulkner!?’ Jo li vaig dir que amb això em conformava, i a aquests dos vaig llegir, naturalment". I va llegir teatre i ho va fer... Va llegir, per exemple, per trobar-se amb escletxes de la seva família (com a Nada, de Carmen Laforet), i va conèixer gent com Juan Marsé o Juan García Hortelano, que la van il·lustrar de la vida i de la nit, juntament amb poetes com Jaime Gil de Biedma o Ángel González, "que era una altra moneda de la meva pròpia realitat".

Diferent i moderna

Aquella conversa que vam tenir, i que ara evoco, en va precedir una altra que vam tenir juntament amb un dels seus grans amics, Lluís Pasqual, el teatre del qual la va tenir a ella com a actriu. Ell dirigint, ella interpretant, van fer La estrella de Sevilla (Lope de Vega) i Comedia sin título (Lorca) o Hamlet (Shakespeare)… Vaig estar sentint-los rememorar sobre Federico i Shakespeare i eren com dos nens jugant... "Soc –li deia Marisa al seu amic– una actriu que tenia com a màxima ambició ser diferent i moderna, amb l’ànima posada en el món dels sentiments. El meu treball es fonamenta en els sentiments, en què li passa al personatge en aquell moment i per què. Després venen totes les altres coses. Sempre he anat per aquí. És el que necessitava, una mena de psicoanàlisi. Aquest era el procés creatiu que portava dins".

Li vaig preguntar al seu director què havia vist en ella, i potser això ara serveix com a epitafi: "Una energia d’un color determinat. Els actors són com instruments. Alguns no s’assemblen gens a l’altre, fins i tot entre dos violins Stradivarius el so és diferent. Jo veia en ella un nou instrument. En les relacions sempre hi ha un pròleg i un festeig per conèixer-se, convèncer-se, seduir-se; així també en les relacions artístiques, però en el nostre cas només hi va haver un minut, no hi va haver preliminars...".

Ella el va interrompre i li va dir: "Com si ens coneguéssim de tota la vida... En aquell moment hi va haver un llampec, que era Lorca, en qui els dos crèiem i a qui estimàvem amb tota l’ànima... Evidentment havíem d’estimar-nos nosaltres, no hi havia cap altra manera, i així va sorgir... Federico ho té tot: tot l’art, la poesia, la gràcia, el compromís, la veritat, el sexe, l’alegria, la música, el teatre... ¡Federico ho és tot!".

En aquells moments, el director i l’actriu, com en un altre temps serien ella i Almódovar, per exemple, van començar a ser alhora Lorca i la vida, el teatre i la passió, l’eix de l’alegria i del compromís, "un vincle molt clar –deia Marisa– que s’aconsegueix amb mesos d’assajos, de recerca, entre tècnics, il·luminadors, actors, creatius, tots posant la seva energia per arribar a un punt comú: la passió que t’atrau".

Notícies relacionades

Clàssics de la literatura

Cuina, ansietat i els retrets de Pedroche

El Café Gijón, on parlàvem, es va anar enfosquint, com ara ja és nit per a Marisa. "Lorca segueix –li va dir Lluís– en un país de pobres ignorants". I Marisa va replicar: "Hem tingut moments gloriosos i els continuarem tenint, però...". Algú va intervenir: "També es cantarà en els temps foscos, va dir Bertolt Brecht...".

I llavors Marisa Paredes va remarcar el final que ara ja sembla fosc com la nit que l’ha vist morir: "¡També! ¡Això ens salva!".