El 2025 ho farem millor

Uns dies enrere, xerrant a la ràdio amb la periodista Laura Barrachina sobre els llibres que més m’han agradat aquest any, "els millors", va dir ella, jo em vaig resistir a fer servir aquest adjectiu, millor, per referir-m’hi. Li vaig dir que al seu lloc preferia utilitzar el verb acompanyar, sobretot en la seva primera accepció ("Estar o anar en companyia d’altra o altres persones") i també en la segona ("Dit d’una cosa: Existir al costat d’una altra o simultàniament amb aquesta"), parlar dels llibres, les novel·les, els assajos o els poemaris que m’han acompanyat al llarg dels últims dotze mesos. Aquella mateixa setmana vam veure a casa, cada dia, un capítol de la segona part de Els anys nous la sèrie de Rodrigo Sorogoyen que acompanya a una parella (no sempre, necessàriament, en la concepció sentimental o romàntica d’aquest terme, de vegades són només dues persones, els protagonistes) durant deu anys. Una dècada de vida, amb els seus canvis i permanències, les seves anades i vingudes, les seves pèrdues ("No és difícil dominar l’art de perdre: / tantes coses semblen plenes del propòsit de ser perdudes, / que la seva pèrdua no és cap desastre", escriu Elizabeth Bishop en el seu poema L’art de perdre) i troballes, les seves absències i les seves trobades, en companyia de la família, la biològica i l’altra. És acompanyar-nos el que fem, sempre que volem ("Estimar, tenir cura, voluntat o inclinació a algú o alguna cosa"). Ho pensava mentre contemplava el vaivé de la història de l’Ana i l’Óscar, noms propis d’uns personatges que els actors Iria del Río i Francesco Carril interpreten com si Sorogoyen els hagués escrit per a ells, com si no fingissin, com si fossin ells.

La nit que vam acabar la sèrie, després de llegir durant una llarga estona a Leslie Jamison, l’últim assaig del seu llibre Gritar, arder, sofocar las llamas en què escriu sobre el trastorn de la conducta alimentària que va patir i el contraposa amb la seva maternitat, vaig recordar una cosa que L. em va dir fa unes setmanes, ja gairebé un mes: "Cada vegada que a tu et passa una cosa bona, a mi em passa una cosa dolenta". Una frase que no pot deixar indiferent, ni a qui la pronuncia ni a qui l’escolta, aquell (aquella, en el meu cas) al qual va dirigida. Després de dir-la, la va posar en context, recordant com quan jo vaig guanyar el Premi Nadal el seu pare estava ingressat a l’hospital, agonitzant. Ella va decidir acompanyar-me a Barcelona, va voler fer-ho, venir amb mi, compartir aquell moment de felicitat, viure’l amb mi. La seva alegria aquella nit, la del 6 de gener del 2022, no va ser plena, però la vaig veure somriure, per moments, i vaig fer-ho, vaig riure amb ella i la vaig sostenir, ens subjectem, intentant disfrutar d’uns instants que mai, ho sabíem, tornarien a repetir-se. A les fotos que conservem de l’acte d’entrega i de la celebració posterior, el seu rostre reflecteix una tristesa continguda, en pugna amb la felicitat que volia sentir, ho necessitava. Eros i Tànatos. La vida no és altra cosa. El pare de L. va morir tres dies després que jo rebés el guardó. La vaig acompanyar al tanatori, vaig estar amb ella, la vaig abraçar sense que es deixés, no sap fer-ho, i vaig eixugar les seves llàgrimes, aquelles que va ser capaç de vessar, sempre tan temorosa de mostrar-se feble, vulnerable, sense adonar-se de la bellesa que desprèn la seva fragilitat. Un any i mig després, L. va fer el mateix amb mi, em va acompanyar quan el meu pare va morir, en tot el dolorós procés que va precedir a la seva mort i també més tard, fins ara. Encara ens acompanyem. El 2025 ho farem millor.

Temes:

Rodrigo Sorogoyen Barcelona

Inicia sessió 0 Comentaris