Bé, malament, la vida
Fotograma de la serie de Rodrigo Sorogoyen Los años nuevos. /
"¿Com estàs?", pregunta ella. "Bé, malament, la vida", respon ell. La millor manera de definir Los años nuevos és aquest fragment de diàleg entre els seus protagonistes. Bé, malament, la vida. La nova sèrie de Rodrigo Sorogoyen ha despertat elogis descomunals i un grapat de crítiques que perceben un excés de tristesa en els protagonistes i cert avorriment al veure la vida passar. Per esvair dubtes, admeto que formo part entusiasta dels primers. Los años nuevos no la veus: l’habites. T’hi reconeixes en infinitat de moments, en el que ets, has sigut o has pogut ser. És d’una honestedat aclaparadora i traspua aquesta espontaneïtat de la ficció treballada fins a l’extenuació. Iria del Río i Francesco Carril regalen dues interpretacions impecables de l’Ana i l’Óscar.
Deu capítols, deu caps d’any per a dos protagonistes que transiten per la trentena i un guió excel·lent que diu el just i convida l’espectador a completar el que calla. Potser és aquí, a través d’aquests buits, que impacta aquest viatge emocional per l’amor i el desamor. A la fi, una profunda història existencial vestida d’aparent quotidianitat. L’Ana i l’Óscar són uns protagonistes imperfectes. A través d’ells, veiem múltiples maneres d’estimar, equivocar-se, rectificar i sobreviure.
Hi ha valentia en la decisió de Sorogoyen i de les cocreadores Sara Cano i Paula Fabra al posar el focus en una història íntima, tan grandiosa, tan fonamental com la vida mateixa. És valent perquè, amb la seva aparent simplicitat, aconsegueix imposar-se al soroll en què estem immersos, aquest bombardeig constant de missatges que prioritzen la negativitat i la crispació. Viure entre la immediatesa i la urgència, entre el blanc i el negre, entre l’ansietat i la depressió, desenfoca i extravia, genera impotència. És més que anecdòtic: és una qüestió política. Perquè, com apunta el personatge de l’Ana, "confiar permet il·lusionar-se i la il·lusió dona força, permet que passin coses". Un bon recordatori per a quan ens sentim perduts en el laberint de la desconfiança.
