C. Tangana i Yerai Cortés: "De vegades la ignorància és superproductiva"

Antón Álvarez (C. Tangana): Estem molt orgullosos del que va passar a Sant Sebastià, a l’In-Edit. Però per a mi el més important és el públic. I també que tota la gent que participa en la pel·lícula n’estigui convençuda i orgullosa. Es parla de temes molt complicats. Que, com diu Yerai, serveix una mica de portes endins. És el més important.

Ha arrossegat la sensació de ser un intrús o un impostor, una cosa que fins i tot deia que li passava en la música. ¿Això ho fa servir com a motor creatiu?

A. Á.: La creativitat, com jo l’entenc, no és tan interessant quan el lloc d’on neix és molt intel·lectualitzat o molt enciclopèdic. De vegades, la ignorància, viure en un petit estat d’ignorància o de no control, és superproductiva. No és que jo vulgui sentir-me un intrús; és que el lloc on em sento més creatiu és quan no ho tinc tot sota control. I aquesta creativitat que et dona atrevir-te perquè és la primera vegada que ho fas, com el primer petó, és el moment en què jo produeixo el millor. Sovint em sento un intrús: en la música m’ha passat i ara també en el cine.

De la pel·lícula, d’alguna manera, també en neix una relació entre vostès.

Yerai Cortés: Ens ha unit molt la passió, la curiositat, fer coses que ens omplin. O provar coses que no sabem si funcionen. Això consolida una relació, pel vertigen que hi ha. I, personalment, l’hem anat construint també en el backstage de la pel·lícula, ens n’hem anat a sopar, a concerts, hem fet festes... ¡Amb tot això estableixes una germandat que es nota a la pel·lícula!

A. Á.: Em va cridar molt l’atenció que Yerai posa la seva vida en risc quan compon. Tot el que escriu té a veure amb una cosa que li fa mal, li passa, sent. M’hi veia molt reflectit. I, per a mi, egoistament, Yerai ha sigut la possibilitat d’entrar en el món flamenc.

Hi ha un moment que el seu pare li diu una cosa com: "¿Però tu què hi guanyes amb això?".

Y. C.: Flipo amb això del meu pare: és una declaració d’amor d’un pare a un fill. El que me n’emporto és un aprenentatge: hem obert una porta. Sabia que tocant segons quins temes podria ser una mica sanador o potser ruïnós. Però tenia la intuïció que m’aniria bé a mi i als del meu voltant.

La pel·lícula també és un acte de generositat de tots dos: un ha entregat la seva història i la seva intimitat; l’altre, els mitjans i el nom.

Y. C.: N’hem parlat moltes vegades de festa, estant més sensibles del compte. "Tu m’estàs donant molt". "No, tu m’ho estàs donant a mi". Era com una lluita de qui estima més, de veure qui està més agraït.

A. Á.: Em vaig sentir molt escollit per Yerai. Tenia una cosa que era molt valuosa per a ell, la seva vida personal i professional. Gràcies a això he après a fer pel·lícules i no en podria haver fet una amb tant pes. I després la part del flamenc, l’accés, entendre’l més, arrencar unes buleries... ¡A mi m’agradaria ser palmero de Yerai Cortés! [riuen].

Vostès també tenen en comú que són artistes que es troben entre dos mons: en el cas de Yerai, entre el gitano i el modern.

Y. C.: Parteix de la base que tots som en aquest lloc. No és cosa meva això de navegar entre diverses aigües. Tots tenim curiositats... I de vegades també estem enreixats, quan et diuen: "Això ho has de fer així perquè el teu avi, el teu oncle, el teu pare...". Hi ha moltes coses que s’hereten que no ajuden en la vida d’ara.

¿Li feia respecte com a paio endinsar-se en la comunitat flamenca o gitana per retratar una història així?

A. Á.: Sentia aquest respecte amb la vida personal de Yerai, no tant amb la comunitat flamenca o gitana. Precisament perquè Yerai no fa aquesta diferència: viu amb molts estils de vida junts. Jo estic acostumat a utilitzar la vida personal en les meves cançons, però en aquest cas hi havia una responsabilitat emocional més forta perquè era la vida d’una altra gent, afectava les seves vides.

Fins ara, la carrera d’Antón Álvarez ha transcorregut en la música i, com a cineasta, la seva primera obra és un documental musical. ¿El seu repte és fer una cosa deslligada totalment de la música?

Notícies relacionades

Gautier Capuçon: "L’acústica de Notre-Dame és extraordinària"

Theker Robotics, una nova generació de robots intel·ligents

A. Á.: Deslligada de la música en el sentit que la música no sigui un tema. En qualsevol idea que tinc d’una pel·li estic pensant alhora en la música, en quina música faria nova, en quina música que ja existeix utilitzaria, en com es relaciona la música amb la narrativa... Sí, em toca fer una ficció, però probablement en aquesta ficció em tornaré boig amb el so o tindré molt present el que passi amb la banda sonora.

Diu que aquesta pel·lícula és el millor que ha fet mai. Però jugui, si pot, a comparar què és més difícil: ¿tenir èxit amb aquest film ara o el que va aconseguir amb algunes de les seves mixtapes fundacionals?.

A. Á.: Fer una pel·li és un miracle perquè tot plegat és molt més faraònic. Si no hagués fet tot l’anterior tampoc em seria fàcil tenir èxit amb aquesta pel·lícula o ni tan sols haver-la portat a terme pel simple fet que hem hagut de muntar la productora, aprendre a fer tot això... I tot plegat ha sigut gràcies a la música. Hem fet una pel·lícula completament independent i l’hem fet nosaltres, jo i Little Spain [la seva productora]. Això s’assembla molt al que feia al principi en la música; la diferència és que si no hagués passat per la música no hauria tingut els mitjans per fer tot això. He necessitat la música per poder fer això, n’estic ben segur.