Fins que siguem vells

Aquesta setmana, si el cos ens ho hagués permès, hi hauríem anat els dos dies, però ja tenim una edat i, a més, sabem que la màgia sorgeix quan sorgeix, i no es pot pretendre capturar-la. A aquesta edat, les nits que et diuen alguna cosa són de tant en tant. I surten tots a l’escenari: el David, el Xavi, el Dani i l’Alfons, saludant-se com vells coneguts. Falta el Marc, potser no es troba bé. Des de la sala, tots el trobem a faltar.

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

El concert comença, i ens entreguem perquè hem cantat aquestes cançons per dins durant els últims 12 mesos en els quals ens ha passat de tot. Al nostre costat, mirant a l’escenari, altres vells coneguts recorrent les seves cicatrius amb les lletres. Abraçades, ¿com estàs? M’agraden els teus articles, però voldria més veritat. ¡La veritat! ¿Això que troben els espies amb Pegasus als telèfons? Sense filtres, accedint a tot, aquesta memòria externa protegida amb reconeixement facial on és absolutament tot: els últims missatges, la durada de les trucades, la música que escoltes, la que comparteixes, els diners que tens o no tens, les últimes recerques al navegador. Potser es referia a les pors, potser, es referien. ¿Qui s’exposaria així en un article? Si féssim cançons, encara.

Per això escoltarem Mishima en el seu concert de Nadal. És el tret de sortida de les festes, que et fan gràcia per com les viuen els nens. La seva il·lusió, que es contagia. I perquè menjarem bé i riurem. Aquest any, el de la revolució de les mares que s’han posat d’acord per dir prou, fartes de la càrrega mental que suposa, començarem una nova tradició fins que siguem vells.