Nagore Aranburu: "Cal revisar el grau de violència que permetem"

Un dels descobriments del 2024 –Euskadi a banda– ha sigut el poder interpretatiu de Nagore Aranburu (Azpeitia, Guipúscoa, 1976), la protagonista de la sèrie Querer, dirigida per Alauda Ruiz de Azúa. L’actriu dona vida –molt a l’estil Isabelle Huppert–a Miren Torres, una dona de classe mitjana que, després de més de 30 anys de matrimoni, denuncia el seu marit per violació continuada i s’enfronta a la desigual reacció dels seus fills. Acaba de guanyar el premi Forqué a la millor actriu de sèrie i està nominada als Feroz 2025 (25 de gener).

Vostè és la Huppert guipuscoana.

¿L’hi ha dit Alauda [directora de Querer]?

La veritat és que no.

Ella m’ho ha dit diverses vegades. Potser és per l’expressió de l’emoció amb la mirada i amb els silencis. M’han trucat més d’una vegada per això.

¿És tan continguda com Miren?

A Euskal Herria em van conèixer fent comèdia, ja ho veu. Però soc molt tímida i això em fa ser reservada. Totes dues coses són part de mi. He fet molt teatre i televisió, i en cine he interpretat papers més dramàtics, més continguts, com a Loreak [2014].

Mantenir les dents serrades durant tot un rodatge ha de ser esgotador.

En el de Querer em feia mal tot el cos. Vaig trobar remei en la fisioteràpia.

La crítica també li ha fet massatges. La seva popularitat ha fet un salt quàntic.

Jo visc a Sant Sebastià, una ciutat molt familiar. Va ser graciós perquè un dia abans de l’estrena de Querer al Festival de Sant Sebastià van penjar un rètol gegant amb la meva cara. Em veia de camí a recollir els meus fills del col·le o anant al súper. Tot això m’agafa a una edat en què les coses estan bastant fetes. És molt bonic veure la resposta unànime de la gent, però el més gratificant és haver sigut part d’una història necessària.

¿El personatge li ha descobert coses?

Moltes. Li va passar a tothom que llegia el guió. "¿Com no havíem parlat d’això abans?". I quan intentàvem donar dignitat a una dona que no tenia per què ser irreprotxable, vaig aprendre que és impossible que algú que passa per aquest infern no tingui veritat. No hauríem de qüestionar-la mai.

I després hi ha el tema de la maternitat.

La sèrie m’ha reconfigurat sencera, però no sé si tinc conclusions. Tinc una filla de 14 anys i veig actituds que passem en herència i no m’agraden res. Hi ha moltíssimes coses que tenim enganxades encara sobre les relacions afectives, sobre els graus de violència que permetem. I cal parlar amb els fills de coses que potser no es parlen.

¿Per exemple?

Sobre com et veuen com a mare, o com a dona, per exemple. La Miren, per por o dificultat, sempre va mirar per les necessitats dels altres. Com tantes dones, hi ha un oblit de si mateixes fins que arriba a un punt insuportable, perquè hem après que aquesta era la manera d’estimar i que ens estimin. I té conseqüències, perquè crea ressentiments i buits que després apareixen.

¿Sap vostè el que vol i el que no?

Soc bastant honesta amb mi mateixa en això. I ja no tinc gaire temps per estar passant-ho malament. Les meves necessitats van canviant. Ara em sento molt còmoda sent part de la visió d’altres persones.

¿Va mamar a casa la cosa artística?

Soc filla d’una telefonista i d’un aficionat al teatre. A Azpeitia tenia un grup i als 12 anys m’escapava de classe per anar a veure els assajos. Sempre ha sigut un medi on m’he pogut comunicar, expressar el meu enuig, treballar l’empatia, que té a veure amb l’àmbit social i tampoc és el meu. Després de la selectivitat, vaig intentar entrar en escoles de teatre, me’n vaig anar a Londres, vaig haver de tornar per qüestions personals i vaig començar en un taller a Sant Sebastià, on la gent que el portava eren professionals i em van anar trucant per fer teatre, tele, escriure.

Sempre a Euskadi. No li va urgir sortir.

M’atreia molt el que estàvem fent. Jo volia explicar històries, fer i provar i no estar lluitant durant no sé quants anys per poder entrar en una història. A més, la meva família és euskaldun i fins als 7 o 8 anys no em comunicava bé en castellà. És ara quan començo a trobar-me còmoda, a trobar la meva manera de ser en una altra llengua.

El camí (llarg) l’ha portat a dalt.

Notícies relacionades

La sèrie ‘Santuario’ mostra un futur distòpic que espanta

Roger Pelàez: "El to dels meus acudits, d’obvietat vociferada, reclama grolleria i lletgisme"

També m’ha portat arrugues, un cos diferent, però, quan estic perduda o sento que arriba l’estrès, sé on he de tornar per trobar-me. Això em dona tranquil·litat.

Una curiositat: ¿té parentiu amb Nagore Aramburu, la dona de Xabi Alonso?

Ens coneixem, però no tenim res a veure. Abans la molt coneguda era ella. Hem parlat no sé quantes vegades amb el Sr. Google perquè confon les biografies.