Roger Pelàez: "El to dels meus acudits, d’obvietat vociferada, reclama grolleria i lletgisme"

Se sol dir que el sistema ho acaba assimilant tot. ¿El veurem algun dia actuar en una tele o publicar en un grup editorial?

Hi ha una frase que diu que un prostíbul, si dura prou temps, acaba tenint la mateixa respectabilitat que un ajuntament. De manera que sí, qualsevol transgressió de l’ahir acaba sent la institució del demà. Crec que el que marca el que és o no és institucional són les generacions dels 50 i els 60. Si ets dels seus, ja ets institució. Però, vaja, no sé si m’hi veureu perquè m’agrada que em deixin en pau i si surts a la tele i tot això les possibilitats que et deixin en pau són menys. A part, soc un paranoic i no m’agrada pensar que la gent em comenta com a persona. Les idees que aporto, sí, endavant, que les comentin tant com vulguin.

¿Per què utilitza llenguatge groller i una estètica lletgista?

Són dues eines clàssiques en el camp de l’humor, ¡no ho he inventat jo! Per cridar l’atenció, per arribar als acomplexats, a la gent grollera i lletja... També, per no saber dibuixar millor. Si sabés dibuixar com [Jordi] Bernet o [Vicente] Segrelles, segurament no faria humor. Són recursos que tinc. Per a mi és còmode perquè soc groller i no dibuixo massa bé. El to dels meus acudits, de l’estil obvietat vociferada, reclama grolleria i lletgisme.

¿Alguna vegada se sent un esgarriacries per no participar del ‘panxacontentisme’ general?

Estar content amb la massa sempre és més patètic que estar enfadat amb la massa. Estar content amb la penya és una finalitat, no un mitjà. Una vegada has arribat, la felicitat no serveix per a res. ¿Realment et pots creure 200.000 persones contentes per alguna cosa? Hi deu haver una mitjana de 189.000 gilipolles. I com que jo me les dono de no gilipolles, prefereixo fer-me l’enfadat. I acabo estant enfadat. També et dic que m’agrada estar content quan tothom és enfadat. Sobretot, que no et facin passar bou per bèstia grossa amb el rotllo de les majories. Una majoria no dona la raó a ningú de res.

¿Pot agrupar en grans categories els temes d’Ejaculant diarrea?

Normalment, els meus grans temes són les drogues, el sexe i la política. Amb això no vull dir que en sigui un entès ni de bon tros. De fet, no m’assabento de res, per això les meves indagacions sempre acaben caient de ple en la posmoastracanada i la xavacanada radical. També hi ha els temes observació semiminuciosa de la naturalesa humana i opressió de les persones per altres persones, perquè soc un pringat i és un tema que ocupa gran part del meu dia a dia.

¿Té més filtre en els acudits gràfics que en l’espectacle?

Diria que no. Tot i que en el xou de vegades acabo arribant a garrulades que no comparteixo, són coses que diu el personatge, que parla i parla, i mai saps on pots arribar parlant tant. És una tècnica copiada de Dirk Gently, el detectiu holístic de Douglas Adams. Et poses a parlar sobre un cas i saps que l’acabaràs resolent sense necessitat d’haver investigat RES. Quan vaig llegir la pràctica vaig pensar: ‘És just el que em passa a mi’. Em poso a parlar sobre una tonteria i n’acabo fent una llei universal. De carambola. I al revés, igual.

¿Què són els fanzins d’Ejaculant diarrea respecte a l’espectacle homònim?

En principi, són com programes de mà. Alhora, són com notes a peu de pàgina. No tenen una relació directa amb el que explico en cada xou, però sí que puntualitzen el tipus d’humor. Una mica, ‘d’acord, si volgués ser subtil ho seria, però no vull’. Poso discursos polítics, socials o de filòsofs pessimistes de l’estil‘¡mireu quantes coses sé!’ i ‘¡mireu, tot el que dic està recolzat per grans pensadors!’. També són un regal. Sempre m’he preocupat que el preu sigui barat i que hi hagi abundància. He de dir que l’espectacle és un fanzín oral. Entenent fanzín com una zona gràfica de llibertat radical. Em vaig criar en fanzins i per això sempre dic el primer que em passa pel cap. El primer que et passa pel cap sempre és la veritat o un insult. O les dues coses.

¿Té notícia que alguna llibreria hagi rebutjat vendre el seu Ejaculant diarrea?

Notícies relacionades

Nagore Aranburu: "Cal revisar el grau de violència que permetem"

La sèrie ‘Santuario’ mostra un futur distòpic que espanta

Hi ha llibreries i biblioteques que, només pel títol del llibre, arrufen les celles i el marginen. No puc donar noms perquè posaria en un compromís les persones que m’ho han explicat. Tampoc són moltes llibreries i biblioteques, ¿eh? Hi ha més indiferència que una altra cosa. L’important per als que penquen en aquests llocs no és que la gent es llegeixi els llibres, sinó que corri la veu que en els seus clubs de lectura hi ha folleteig. És clar, amb un llibre que es diu Ejaculant diarrea potser la gent pensa que és un manual i no hi va. O hi va cert tipus de gent amb gustos molt sofisticats.

Queda clar al llibre que hi ha moltes coses que no li agraden. ¿Pot dir tres coses que sí?

M’agrada estar amb els amics i les amigues en festes autogestionades al marge de recintes comercials i, si pot ser, a l’aire lliure. M’agrada regalar coses i m’agraden les coses regalades, i m’agrada l’adrenalina que et dona empoderar-te amb la teva gent, un piquet d’una vaga, una manifestació, aturar un desnonament, sabotejar un acte feixista... Impedir col·lectivament que ens trepitgin, ens menystinguin i ens amarguin la vida és el que més m’agrada del món. Dormir, llegir i poder popular.