Filmin rescata ‘Luz de Luna’ per Nadal

Per demostrar que la televisió ambiciosa i adulta no va començar amb Els Soprano, poques sèries millors que Luz de Luna (rescat de Filmin des de demà), aquell imaginatiu encreuament de comèdia boja dels 40 i procedimental detectivesc de la seva època, els 80, quan Corrupción en Miami marcava la pauta en terreny de thriller. Que una sèrie creués el gènere còmic amb el dramàtic no era tan habitual llavors; parlem d’un exemple pioner del que ara anomenem dramèdia. El 1986 es va convertir en la primera a ser nominada tant en drama com en comèdia en els Premis del Sindicat de Directors; es va quedar el de la primera categoria.

El 3 de març vinent es compliran 40 anys de l’estrena a la cadena ABC (a Espanya va començar a veure’s a l’octubre de 1986 a Televisió Espanyola) d’aquesta atrevida creació de Glenn Gordon Caron, abans guionista i productor de Remington Steele i després creador de Médium.

L’executiu d’ABC Lewis H. Erlicht li havia demanat una sèrie de detectius. Caron volia fer un idil·li. Va acabar sent les dues coses. Cybill Shepherd interpretava la model Maddie Hayes, el món de la qual quedava de cap per avall després que el seu comptable li birlés tots els seus diners. O, com a mínim, tot el líquid: encara són seves un grapat d’empreses que van ser creades per deduir impostos i que ha de tancar al més aviat possible, entre elles l’agència de detectius liderada pel fanfarró encantador David Addison (Bruce Willis), amb el qual acabarà formant equip i entaulant un acostament romàntic gens senzill, carregat de tensió eròtica i de lluita de sexes i egos.

De tant que t’estimo, t’abonyego

Luz de Luna convertiria en tota una estrella, després també de cine, el llavors poc conegut i ben plantat Willis, a banda també de rellançar Shepherd després d’una dècada de certa travessia pel desert. Curiosament, Caron va haver de lluitar fortament amb ABC perquè li permetessin fitxar el futur John McClane en el pilot; segons va explicar el creador, a la cadena no creien que la tensió sexual entre Shepherd i Willis fos creïble.

Però ho era plenament, malgrat que es barallessin d’aquesta manera, o precisament per això mateix: només en el primer episodi, la Maddie dona una bufetada i un cop de puny i tira un telèfon al David, però també ballen enganxats Since I fell for you en versió de Lenny Welch.

Els personatges rarament s’escolten, ja que solen parlar tots dos alhora, cosa que explicaria en part que els guions de cada episodi fossin gairebé el doble de gruixuts que els d’una hora de tele normal. És fàcil pensar en les comèdies clàssiques de Howard Hawks, referència que va introduir en la sèrie la mateixa Shepherd a l’animar l’equip a veure La comedia de la vida, Quina fera de nena! i Lluna nova. L’influx del Hollywood clàssic s’estén a una fotografia de vella escola de la qual es va encarregar Gerald Finnerman, operador de càmera a My fair lady i, poc temps després, jove director de fotografia de Star Trek.

Però les referències de Caron anaven encara més enrere en el temps. Així, l’episodi Shakespeare atómico, el setè de la tercera temporada, era ni més ni menys que una apropiació de La feréstega domada, amb diàlegs en (sobretot) pentàmetre iàmbic inclosos. La Maddie i el David eren per al creador com reflexos dels Kate i Petruchio de Shakespeare, o més en concret, els que Meryl Streep i Raúl Julia van interpretar una vegada a Central Park.

No va ser l’únic capítol especial: allà queda el caríssim (dos milions de dòlars, una cosa insòlita per a aquella època) La secuencia del sueño siempre llama dos veces, amb dues elaborades seqüències oníriques en blanc i negre; Orson Welles s’encarregava de la introducció. Per la sèrie, sigui dit de passada, es van passejar també com a convidats Tim Robbins, Whoopi Goldberg, Pierce Brosnan (en el paper de Remington Steele), Peter Bogdanovich (ex de Shepherd, com a ell mateix) o Demi Moore (encara dona de Willis en aquell moment).

A partir de la segona temporada, els nostres herois podien trencar la famosa quarta paret, parlar directament a la càmera i demostrar que són conscients d’estar en una telesèrie. Al principi d’un episodi llegien una carta d’una fan que implorava que els protagonistes s’emboliquessin d’una vegada. "No serà aquesta nit", replicava el David/Bruce. "He llegit el guió". Coses així semblen normals en un món on hi ha Fleabag o Esto te va a doler, però no eren tan comuns als anys 80. I no, llavors encara no s’havia estrenat el cim metaficcional It’s Garry Shandling’s show.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

L’enfonsament

Després de l’episodi més esperat de la tercera temporada (un de vist per 60 milions de persones només als EUA), les dades d’audiència van començar a baixar. Tampoc va ajudar que en la quarta temporada Shepherd i Willis passessin més aviat poc temps junts en pantalla: a part que s’odiaven, per aquella època ella estava embarassada de bessons i ell rodava la primera Jungla de cristal. De poc va servir que a la cinquena temporada els guionistes casessin sobtadament la Maddie amb un altre home, Walter Bishop (Dennis Dugan); els fans preferien veure junts, tot i que fos amb problemes, aquells dos amants imperfectes. Almenys l’episodi final va ser interessant: un desmantellament total de l’artifici que no revelarem per no fastiguejar els neòfits que estiguin subscrits a Filmin.