‘Best-sellers’ també fora de casa

Potser per això, quan una obra en castellà, o en català –més difícil encara–, triomfa més enllà de les nostres fronteres és una festa, no únicament per als editors, potser perquè demostra la nostra capacitat de proposar imaginaris i reflexions menys locals. Això és el que ha passat en els últims anys amb el fenomen de El infinito en un junco, d’Irene Vallejo, pionera aquí en la internacionalització d’un gènere, l’assaig literari, que habitualment solem importar del mercat anglosaxó. Per això és bon moment de recordar que el camí de l’escriptora aragonesa ja va ser transitat per altres autors.

Per descomptat, no es pot obviar l’impacte que va suposar l’aparició de L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón (2001), amb 10 milions d’exemplars venuts. L’efecte Zafón va obrir la porta a plusmarquistes com Juan Gómez-Jurado, Javier Sierra (l’únic espanyol a situar-se entre els supervendes de la llista de The New York Times) i Dolores Redondo, qui, per cert, ha tingut en els últims temps una gran sort a França de la mà de Gallimard, i això ha possibilitat l’adaptació al país de Todo esto te daré (Tout cela que je te le donnerai) en el format de minisèrie televisiva que trasllada el paisatge gallec original fins a la Provença gal·la.

Tradició i caràcter

Que uns autors siguin més ben rebuts que d’altres en un país determinat és un d’aquests misteris inextricables de l’edició. La catalana Irene Solà, per exemple, un dels successos editorials més recents, ha venut molt a la Gran Bretanya (segons Granta, és una de les tres escriptores traduïdes més sol·licitades a les llibreries angleses, al costat de Mariana Enríquez i la japonesa Sayaka Murata), però on s’ha revelat com un boom inesperat ha sigut a Hongria, on compta amb una excel·lent i subtil traducció de Krisztina Nemes. Les raons de l’enamorament sobtat es troben, segons els crítics, en la semblança de la mitologia de l’autora amb les llegendes locals.

En aquestes afinitats de tradició i de caràcter cal situar la recepció de la literatura introspectiva i filosòfica de Javier Marías en el mercat alemany. El responsable de l’acollida va ser, pel que sembla, el gran popa de la crítica alemanya, Marcel Reich-Ranicki, que en el seu programa televisiu Das literarische Quartett (El quartet literari), que el miraven gairebé un milió de persones, va demanar el Nobel per al madrileny arran de l’aparició de Corazón tan blanco el 1996. Les vendes alemanyes de Marías van passar llavors de minoritàries a 1,3 milions d’exemplars.

També va ser a Alemanya on millor s’ha comprès Jaume Cabré, autor de Jo confesso, obra de la qual va arribar a vendre el 2012 250.000 exemplars. És clar que l’autor català ja s’havia fet allà un públic ampli quan l’antic ministre d’Exteriors Joschka Fischer va recomanar per televisió la seva anterior novel·la, Les veus del Pamano, anunciant-lo com el llibre de la Fira de Frankfurt del 2007, l’any dedicat a la cultura catalana. I van ser els alemanys els que van descobrir Rafael Chirbes abans que nosaltres, que ho vam fer majoritàriament amb Crematori el 2007, però, una dècada abans d’això, les llibreries alemanyes ja rebien els llibres del valencià com un esdeveniment.

Petra parla italià

Menció a part mereix la dada que Arturo Pérez-Reverte, rei de la novel·la popular, 20 milions de llibres venuts, va aconseguir el 2011 una curiosa gesta editorial: la seva novel·la La reina del sur, que segueix els passos d’una capo d’un càrtel mexicà de droga, es va situar en el número u del rànquing de la ficció en castellà, impulsada per la sèrie televisiva que va adaptar el llibre. No s’ha d’oblidar que la població nord-americana d’origen hispà s’acosta als 63 milions.

A Alicia Giménez Bartlett, creadora de la inspectora Petra Delicado, les coses li han anat particularment bé a Itàlia. Integrant del catàleg del selecte segell Sellerio –el mateix d’Andrea Camilleri–, és una de les autores de novel·la negra més estimades allà i en repetides ocasions ha sigut número u en vendes durant setmanes. Quan va aparèixer en italià El silenci dels claustres, la Bartlett, com l’anomenen allà, va arribar a superar en les llistes el suec Stieg Larsson.

El boca-orella

Les raons d’aquesta connexió obeeixen, segons ella, a una particular sintonia en el sentit de l’humor, "molt valorat a Itàlia i molt pròxim al nostre", al fet que ha funcionat el boca-orella en les recomanacions i a l’alliberament femení. "Aquest ha sigut més ràpid i intens al nostre país –diu–; no oblidem la influència del Vaticà, que continua comptant molt. Als italians, els meus personatges femenins els semblen carregats de decisions pròpies i sense sentiment de culpa". En l’actualitat s’està preparant una nova temporada de la sèrie Petra (disponible a Movistar+), protagonitzada per Paola Cortellesi, que transforma la protagonista en una policia italiana que treballa a Gènova.

Itàlia, potser per motius més històrics, també és un país on s’han rebut amb especial afecte les novel·les escrites per Fernando Aramburu, a qui Patria li ha valgut ni més ni menys que els premis Strega europeu, Lampedusa i el Taobuk a l’excel·lència literària. Va arribar fins a les nou edicions en contraposició de les tres que hi va haver a Alemanya, el país on viu l’autor basc.

Però potser el cas més sorprenent sigui el del barceloní Víctor del Árbol, ja que la seva recepció a les llibreries espanyoles no té, de moment, comparació amb la que li tributen a França, acompanyada de distincions com ser nomenat Cavaller de les Arts i les Lletres. L’autor sent que ha omplert un buit generacional que per als francesos no havia tingut un successor des de la mort de Manuel Vázquez Montalbán, que va ser supervendes indiscutible a finals del segle XX: "El fet d’abordar qüestions com la memòria històrica, la dictadura franquista i la transició espanyola –temes de molt interès a França–, des de l’òptica de la novel·la negra ha sigut fonamental", analitza. A això li acompanya haver obtingut el Prix du Polar européen.

Notícies relacionades

‘El Messies’ porta el Nadal al Palau

Gram Parsons, per a qui encara cregui que no li agrada el country

I França possiblement deu ser el país on millor s’ha llegit Javier Cercas, convertit allà en un model a seguir. L’autor de Soldados de Salamina i entrevistador estrella de Macron ha sigut el gran pioner de la novel·la de no ficció, un gènere del que tan bons rèdits han tret Emmanuel Carrère, Yasmina Reza, Christine Angot, Philipe Lançon, Neige Sinno i Delphine de Vigan.

Finalment, i sense ànim de l’exhaustivitat, no hem d’oblidar que l’autor espanyol amb més vocació francesa és Enrique Vila-Matas, que també va ser nomenat Cavaller pel Ministeri de Cultura de país veí (com Pérez-Reverte) i considerat allà com un dels deu grans de la literatura internacional. Tot un autor de culte.