Guia pels camins de Nosferatu, vampir de la nit

Una història més de les que envolten la mitologia d’aquest vampir amb una aparença que no té res a veure amb la dels seductors Béla Lugosi, Christopher Lee, Frank Langella o Gary Oldman que han encarnat en el cine el comte Dràcula. Orlock té el cap rapat, el cutis blanc-grisenc com un mort vivent, les orelles punxegudes com un veritable vampir i els ullals molt més afilats i visibles. A totes les pel·lícules, des de la de Murnau fins a la de Robert Eggers que s’estrena el dia de Nadal, es mou pesadament com un ésser d’ultratomba que empal·lideix de goig davant la visió de la sang humana. Més terrorífic, més maquiavèl·lic, sense les ombres i llums que, per exemple, Francis Ford Coppola va atorgar al seu Dràcula. Més atàvic que sexual, el comte Orlok figura per dret propi al panteó dels personatges emblemàtics de l’horror cinematogràfic. Destaquem a continuació set pel·lícules del personatge o sobre ell.

‘Nosferatu’ (1922), de F.

W. Murnau. Subtitulada Una simfonia de l’horror, marca una forma precisa de concebre el cine de vampirs. Tot i que el film pertany al corrent de l’expressionisme en voga en aquells moments, no deixa de tenir en la seva configuració escènica gaires elements del relat gòtic. Encreuament de cultures i tendències, del fantàstic anglosaxó al romanticisme alemany, és el film que millor ha expressat el desig del vampir, capaç de mossegar i llepar la sang de la seva jove víctima fins que la llum de l’alba acaba amb la seva vida.

‘Nosferatu, vampiro de la noche’ (1979), de Werner Herzog.

Remake del film fundacional de Murnau, però portat al terreny exaltat tant del seu director, Herzog, com del seu protagonista, Klaus Kinski. Era la tercera col·laboració entre tots dos després d’ Aguirre, la còlera de Déu i Woyzeck –repetirien a Fitzcarraldo i Cobra verde–, i va resultar una proposta, entre exacerbada i romàntica, mal compresa. Bruno Ganz va encarnar Jonathan Harker i Isabelle Adjani, de cutis més pàl·lid que el del vampir, va ser Lucy. Visualment aclaparador, té imatges inesborrables com el port de la ciutat poblat de centenars de rates.

‘El misterio de Salem’s Lot’ (1979), de Tobe Hooper.

El director de La matança de Texas va recuperar l’icònic rostre de Nosferatu per a la seva adaptació d’una novel·la de vampirs de Stephen King. El film va arribar al nostre país en format llargmetratge amb l’equívoc títol de Phantasma II, per la qual cosa molts van entendre que es tractava d’una seqüela de Phantasma, amb la qual no té relació. Després es va estrenar la minisèrie de la qual s’havia condensat el film Salem’s Lot. El protagonista és un escriptor (David Soul) que torna a la seva localitat natal quan els seus habitants comencen a convertir-se en vampirs.

‘Nosferatu en Venecia’ (1988), d’Augusto Caminito.

No és una continuació del film de Herzog, tot i que el vampir torna a estar representat per Klaus Kinski i l’acció arrenca quan uns zíngars el tornen a la vida. En comptes de tornar a Londres o quedar-se als Carpats, Nosferatu apareix a Venècia, en l’actualitat i en ple carnaval. Christopher Plummer encarna un altre caçavampirs en la línia de Van Helsing. Com a exemple que el concepte de Nosferatu ja havia adquirit un gran dimensió popular, aquest és el nom del personatge en comptes d’Orkok, Dracul o Dràcula.

‘La sombra del vampiro’ (2000), d’E.

ELIAS MERHIGE. Un autèntic deliri, d’allò més apassionant, que fantasieja amb la idea –subscrita als anys 20– que l’actor que va encarnar l’Orlock de Murnau, Max, era en realitat un veritable vampir. El film documenta en dens blanc i negre el rodatge de Nosferatu des d’aquesta premissa: Murnau (John Malkovich) li promet sang i dones a Schreck (Willem Dafoe) a canvi que interpreti el personatge. Quan la resta de l’equip s’escamna, Murnau els deixa anar que Schreck segueix el mètode Stanislavski per interioritzar el seu personatge.

‘Lo que hacemos en las sombras’ (2014), de Taika Waititi i Jemaine Clement.

Comèdia negra concebuda com un fals documental sobre tres vampirs que comparteixen apartament en una ciutat de Nova Zelanda. Al soterrani hi viu un altre vampir, aquest mil·lenari, de trets idèntics als de Nosferatu. El film donaria peu a la sèrie homònima emesa entre el 2016 i el 2024 en la qual els vampirs són companys de pis a Nova York.

Notícies relacionades

BCN, davant la gran "eclosió cultural"

Per unes festes 100% sostenibles

‘Nosferatu: A symphony of horror’ (2023), de David Lee Fisher.

El director d’aquest film ha de ser un empedreït seguidor del cine expressionista. El 2005 va fer una versió d’El gabinet del Dr. Caligari barrejant blanc i negre i color, i recentment ha donat la seva versió experimental i manierista del Nosferatu primigeni utilitzant fons del film de Murnau sobre els quals incorpora actors contemporanis. Doug Jones interpreta el vampir després d’haver sigut l’hipnotitzat Cesare en l’adaptació del Caligari.