Rèquiem pel desastre del Manchester United

El futbol va ser un vincle fort entre David Peace i el seu pare fins a la mort d’aquest el 2022. Parlaven cada setmana, explica l’escriptor per videoconferència, i les converses eren en bona mesura sobre futbol. Peace ja havia escrit les novel·les Maldito United, sobre l’entrenador Brian Clough, i Red or dead, sobre l’etapa de Bill Shankly al capdavant del Liverpool, i li temptava escriure sobre l’accident d’avió que va patir l’expedició del Manchester United a l’aeroport de Múnic quan tornaven d’un partit de Copa d’Europa contra l’Estrella Roja de Belgrad. Va ser el 6 de febrer del 1958 i van morir 23 persones, entre aquestes vuit jugadors. La mort del seu pare el va decidir a escriure el que ha acabat sent Munichs (Contra).

"Al principi va ser una manera de mantenir les converses amb ell sobre futbol –diu Peace–. El meu pare m’havia explicat infinitat de vegades des de nen que quan tenia 16 anys, el 1953, va veure jugar el Manchester United de Matt Busby contra el Huddersfield Town, el seu equip, i el meu, i el del meu avi. Li va impressionar aquest Manchester United, especialment Duncan Edwards, que tenia 17 anys, gairebé la mateixa edat que el meu pare. El 1958, quan ja vivia a Londres, va assistir a l’últim partit del United abans de Belgrad. El desastre va tenir un impacte enorme en ell, malgrat que no era seguidor de l’equip. I això va ser així per a milers i milers i milers de persones. Va ser una tragèdia nacional i també una tragèdia de la classe obrera. Gairebé tots els jugadors, membres de l’staff i periodistes que van morir tenien orígens de classe obrera. A més d’un tribut al meu pare, la novel·la és un intent de restaurar aquestes dimensions de tragèdia nacional i de la classe obrera que va tenir el desastre de Múnic".

Gesta literària

Amb la seva característica escriptura obsessiva i torrencial, Peace teixeix un colossal rèquiem per les víctimes en l’accident. El retrat que fa del dolor dels seus familiars i pròxims, així com de la commoció general, és una gesta literària. "Vaig considerar important incloure tantes veus i personatges com pogués per mostrar que va afectar molta gent de moltes maneres diferents –explica el novel·lista–. Vaig començar a ajuntar peces i l’edifici va anar creixent, perquè volia incloure tothom: els jugadors que van morir i les seves famílies, els jugadors que van resultar ferits i les seves famílies, l’staff, els periodistes... Vaig intentar atrapar tota aquesta pena i transmetre-la al lector".

La informació no viatjava a la velocitat actual, i la lupa de Peace també s’atura en el patiment causat per la incertesa. "Pot xocar el 2024, però moltes de les famílies d’aquests futbolistes professionals no tenien telèfon a casa –relata l’autor del Cuarteto de Yorkshire–. Per exemple, la família de Liam Whelan, a Dublín. Al carrer on vivien, només un taxista tenia telèfon. Escoltaven la BBC i com que a Anglaterra a Liam se l’anomenava Billy, s’agafaven que era una altra persona la finada. Em sembla bonic el detall de com es va assabentar de l’accident Cissy, la mare de Bobby Charlton. L’home del quiosc va anar a casa seva a explicar-l’hi abans de començar a vendre diaris".

Peace utilitza els punts de vista múltiples de manera frenètica en la dramatització de l’accident d’avió. "M’interessa com les persones recordem la mateixa cosa de maneres diferents –indica–. Fins i tot una persona pot tenir records diferents de la mateixa cosa. Per exemple, Bobby Charlton va oferir records diferents de l’accident. Som així".

Munichs és una novel·la radicalment coral. Ara bé, Jimmy Murphy té especial relleu. No anava a l’avió perquè havia sigut l’entrenador de Gal·les contra Israel, en un partit de classificació per al Mundial de Futbol del 1958. "Mentre investigava, em va sorprendre tot el que va fer en aquesta crisi –exposa Peace–. Estava consumit pel sentiment de culpa per no haver anat a l’avió i pel dolor per la mort de jugadors que eren com fills per a ell i de periodistes que eren els seus amics. Va ser la persona que va fer que el Manchester United superés el shock. Va ajudar els supervivents, va ajudar els familiars de les víctimes i va muntar un equip per seguir endavant mentre Matt Busby [l’entrenador] es recuperava a l’hospital. Sense la seva excepcional fortalesa de caràcter, no sé què hauria sigut del United".

Odi terrible

Notícies relacionades

BCN, davant la gran "eclosió cultural"

Per unes festes 100% sostenibles

El Manchester United de Busby havia guanyat la Lliga en les temporades 1955-56 i 1956-57. Era l’equip del moment, i això també tenia els seus inconvenients. "Busby va anar al Manchester United després de la Segona Guerra Mundial –exposa Peace– i va construir un primer equip amb què va guanyar una Copa [1947-48] i una Lliga [1951-52]. Després va haver de construir un altre equip, i aquest va ser el que va patir l’accident, els Busby Babes. Eren joves i molt famosos, les primeres celebritats del futbol anglès. Eren com els Beatles abans dels Beatles. Tots els futbolistes joves del nord d’Anglaterra volien jugar en aquest equip. El seu sobrenom era Hollywood United i al nord hi havia enveja i ressentiment cap a ell. Després del desastre, no va faltar qui va dir: ‘¿Per què ara a tots ens ha d’agradar el Manchester United?’. En la investigació, em va sorprendre descobrir que ja el 1958 es cridaven en els partits coses terribles a aquests jugadors, com ara: ‘¡Hauries d’haver mort a Múnic!’".

Peace escriu en una nota final que l’expressió Munichs "de vegades s’utilitza a tall de burla o insult contra els seguidors del Manchester United". "Un dels propòsits de titular la novel·la Munichs és encarar això de cara –prossegueix–. Desafio qualsevol a llegir aquesta novel·la i després tornar a utilitzar Munichs com a ofensa".