Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

¿Armilla o guardapits? ¿Xusma o gentalla? ¿Vacuna o vaccí? Tot i que no ho sembli, en totes aquestes combinacions hi ha un castellanisme; una paraula que va arribar al català per proximitat o veïnatge i va acabar desplaçant, o fins i tot liquidant, una paraula homòloga preexistent. Així que, ¿resar o pregar? Vegem què ha de dir al respecte el filòleg Joan Coromines: "En català va ser un castellanisme al principi absolutament resistit, avui tolerat i segurament admissible, si bé cal preferir pregar i orar; es va introduir per obra dels predicadors botiflers i acastellanats que tant van dominar en els segles XVI-XVIII".

"Fins al segle XVII, les cartes genuïnes catalanes eren les astrals o les marítimes. Les missives eren les lletres. I si mires al voltant, està lettre en francès lettera en italià, letter en anglès. En molts casos, el català és molt més coincident amb altres llengües de l’entorn", apunta ara el dissenyador i artista visual Frederic Perers (Barcelona, 1974), entregat durant anys a la caça de totes aquestes paraules que han anat colonitzant el català des del segle XIII. "Durant segles hi va haver una influència bidireccional entre castellà i català, però a partir de la Unió Dinàstica es va produir un canvi de tendència i, sobretot a partir de la derrota en la Guerra de Successió de 1714, s’entra en una tendència desbocada, en una allau de castellanismes", resumeix.

Llengua desoficialitzada

El també autor de Voreres, la memòria subtil, història alternativa de Barcelona a través de les seves voreres, confessa que sempre ha tingut debilitat pels temes lingüístics, però no va ser fins que va viatjar a l’Índia el 2009 i va detectar paraules en anglès "al mig d’un codi absolutament inintel·ligible" quan va decidir començar a caçar castellanismes. "Si 90 anys d’ocupació britànica havien deixat aquest pòsit a l’Índia, ¿com havia d’estar el català per dins després de 300 anys, 250 dels quals amb la llengua desoficialitzada?", es va preguntar.

La primera resposta va arribar el 2015, quan va caçar, va arxivar i va documentar 400 castellanismes normatius per a L’efecte Villalpando, una instal·lació de l’exposició Temps d’acció al Centre d’Arts Santa Mònica. 400 paraules ordenades per ordre d’arribada al català (excepcions: ni castellanismes no normatius ni els que, com canoa, piragua o caiman, van arribar a través de llengües ameríndies) que dibuixaven una pronunciada corba ascendent. "Quan ho tenia tot classificat a l’ordinador, em vaig quedar gelat: allà hi havia la història del país. Ja no eren paraules, sinó unitats de mesura, xifres inapel·lables. No he cuinat res. Només ho he ordenat", explica ara que aquella instal·lació s’ha convertit en llibre que recopila tots els castellanismes.

Sobre un mural primer i ara en el paper, una foto fixa de l’"impacte de la subordinació del català a l’espanyol". Castellanismes per veïnat fins al segle XV, "dominació política" a partir del XVI, barra gairebé lliure després d’això. El títol, de fet, fa referència a una instrucció secreta del fiscal del Consell de Castella José Rodrigo Villalpando, que el 1716 advocava per la castellanització dels catalans "de manera que s’aconsegueixi l’efecte sense que es noti la cura".

Fora caretes

"Aquest dissimular va durar poc, la careta va caure aviat", assegura Perers, per a qui amb el segle XVIII va arribar l’autèntic malson lingüístic. "La bibliografia dels segles XVIII i XIX és un túnel del terror contra la llengua i els catalans. Molta gent ho veu com una cosa banal, però era un túnel del terror de 300 anys: edictes, ordres, decrets... Tot fet expressament per treure el català explícitament de tot el que fos administració pública", recorda.

És també llavors quan la introducció de castellanismes es desmarxa: de les 426 paraules que recull el llibre, més de 370 van arribar al català partir del segle XVII; la majoria, matisa, entre el XIX i el XX. Allà hi ha, per exemple vacacional, xabola, tiet, teló, ressaca o quiròfan, per citar-ne unes quantes. "Ara la influència és molt més bèstia, mentre que la que el català pot oferir al castellà és directament nul·la", afegeix.

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

La construcció de la identitat

A L’efecte Villalpando, Perers acompanya cada entrada amb referències a filòlegs com Gabriel Bibiloni, Jem Cabanes o Carles Castellanos i cites dels diccionaris etimològics de Joan Coromines i l’Alcover-Moll, i s’acaba preguntant quin futur li espera al català. "¿Una llengua pot resistir eternament aquest nivell de pressió d’una altra llengua demogràficament més forta i que a més està emparada per un Estat?", inquireix.

Tot seguit, ell mateix suggereix una possible resposta. "Les llengües són vasos comunicants: si avança una és perquè l’altra recula. Existeixen persones bilingües, poliglotes si vols, però els territoris bilingües ho són sempre transitòriament. Sempre hi ha hagut un desastre, una guerra, una situació de colonització... I una llengua sempre s’acaba menjant l’altra. Nosaltres no viurem prou per veure-ho, però sempre hi ha un desafortunat que ho acaba veient", reflexiona.