El monstre que millor mossega

A l llarg de la seva carrera, Robert Eggers s’ha inspirat en la història, el folklore, la religió i els contes populars per convertir l’ancestral en una cosa vívida, febril i colpidora, i amb aquesta nova versió del clàssic homònim de F. W. Murnau el 1922 –al seu torn adaptació no autoritzada de Dràcula de Bram Stoker–, uneix el terror psicològic del que va imbuir La bruja (2015) i El faro (2019) amb la riquesa mitològica exhibida per la seva epopeia El hombre del norte (2022) per endinsar-nos en el tipus de malson del qual no es desperta.

La pel·lícula avança amenaçant, pujada a una càmera que gira, s’esmuny i es regira amb agilitat, i en el procés altera el punt de vista de la història original per centrar-la en la repressió sexual i l’autonomia femenines tot i que, en realitat, Eggers es mostra menys interessat a reinventar l’original que a jurar-li lleialtat.

Amarada d’atmosfera densa i plena de poesia macabra, també plena d’imatges que semblen emergir de les entranyes de la foscor, és una pel·lícula emocionant, repulsiva i embelesadora a parts iguals, i tan evocadora que al veure-la un gairebé pot sentir legions de rates corrent sota els seus peus, regirar-se per l’olor de podridura, i notar com es gela l’aire quan el monstre titular s’empassa sang. Encarnada per Bill Skarsgård, aquesta versió del vampir Orlok és una criatura alhora aterridora i sexual feta d’ossos cruixents, ungles repugnants, grunyits guturals, respiracions sibilants i mirades somortes que, això sí, traspua erotisme i testosterona. Ni ell ni la pel·lícula canviaran la imatge del mite que tenim gravada, però sí que suposen una expansió aclaparadora.

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

‘Nosferatu’

Robert Eggers (25/12/2024)