Oda a la bellesa i la joventut

Paolo Sorrentino dedica Parthenope a tres temes essencials en la seva filmografia: la joventut, la bellesa i Nàpols. Aquesta vegada, amb una dona, Parthenope (Celeste Dalla Porta), com a personatge en qui es troben les tres coses. Es diu com antigament la ciutat italiana i té la superioritat moral de la joventut i una bellesa de la qual ningú es pot escapar: tots es giren quan passa pel seu costat, volen saber què amaguen el seu cos i el seu rostre perfectes, i projecten en ella un misteri.

El director de La gran bellesa (2013) converteix en vinyetes excessives i exultants diversos moments de la vida de la protagonista, en els quals lidia amb l’autodescobriment, el desig, la mort, la culpa i, sobretot, la recerca de la identitat quan els altres li han atribuït una, la de diva (així es dirigeixen a ella), per ser bonica, jove i silenciosa. És innegable la bellesa plàstica de Parthenope, una cosa essencial en Sorrentino.

L’exuberància dels escenaris, l’atractiu dels personatges (exquisits o grotescos), l’estranya i fascinant manera de compondre el pla, de disposar els personatges, de sublimar-hi la quotidianitat. Hi ha a la pel·lícula moments d’una bellesa indiscutible i eufòrica. Ara bé, la manera que té Sorrentino d’explicar la protagonista, moltes vegades des de la mirada de l’altre, en un punt es desenfoca i es torna capritxosa. Parthenope explica molt bé en la primera mitja hora l’absurda fascinació de l’ésser humà per la joventut i la bellesa, i com això eleva i condemna la protagonista. Però, passat aquest punt, és difícil entendre els vaivens de Parthenope i el misteri que la ronda no aconsegueix per justificar-los.

Notícies relacionades

Neixen els Premis CRIT per reconèixer als creadors de contingut en llengua catalana a l’entorn digital

Els petons impossibles

‘Parthenope’

Paolo Sorrentino (25/12/2024)