El ressorgir d’un fenomen

El famós "ningú sap res" del guionista William Goldman, una manera de resumir la futilitat de mirar de construir i predir èxits, queda especialment clar davant una cosa com El juego del calamar, una sèrie que Netflix esperava que funcionés només en el mercat asiàtic i que va acabar convertida en un fenomen global gairebé de la nit al dia. Encara avui, tres anys després d’estrenar-se, la seva primera temporada és la sèrie (en qualsevol idioma) més vista en la història de la plataforma.

Se suposava que aquest thriller de supervivència, en el qual persones desesperades arrisquen la seva vida en una sèrie de macabres jocs infantils per fer-se riques, era un reflex només lleument distorsionat d’una societat sud-coreana enfonsada en la desigualtat econòmica i la competitivitat, però, per desgràcia, els seus temes van ressonar en moltes altres societats arreu del món: el capitalisme ho ha envaït tot.

El seu creador, Hwang Dong-hyuk, i el seu protagonista, Lee Jung-jae (ara estrella internacional amb protagonisme en la sèrie The Acolyte de Star wars), van fer història als premis Emmy del 2022 al convertir-se en els primers asiàtics a triomfar en les categories de, respectivament, millor direcció i millor actor protagonista de sèrie dramàtica. Per descomptat, Netflix va decidir no deixar el fenomen allà i va animar Hwang a desenvolupar una segona part que el creador no s’havia plantejat seriosament al principi. Com a aperitiu hi va haver un reality competitiu El juego del calamar: El desafío, clar producte del capitalisme criticat per la sèrie mare, però brillant en qualsevol cas. I demà arriba el plat principal: la segona del que seran tres temporades, l’última amb estrena prevista per al 2025.

Heroi trencat per dins

Al principi de la nova entrega, Seong Gi-hun (Lee), el Jugador 456, abandona la idea d’anar als Estats Units per veure la seva filla i posa en marxa la seva venjança contra l’organització que va intentar prendre-li la humanitat. En la seva missió tindrà un aliat inesperat: Hwang Jun-ho (Wi Ha-joon), que alhora que exerceix com a policia de trànsit, continua buscant pel seu compte l’illa on se celebra el concurs i al seu germà Hwang In-ho (Lee Byung-hun), el supervisor que Gi-hun necessita trobar per complir els seus objectius.

La sèrie ens torna a llocs tan inquietants com familiars, a aquell dormitori d’altes lliteres, el mateix del sostre del qual descendeix regularment aquesta guardiola transparent on es va acumulant un botí que podria assolir els 45.600 milions de wons (una mica més de 30 milions d’euros); a aquestes escales enrevessades com d’un M. C. Escher fan de la Tecnicolor; a aquest pati presidit per una nina gegant, Young-hee, capaç de detectar qualsevol dels nostres lleus errors en un mortal Pica paret. Però també hi ha alguns nous jocs dels quals, al tancament d’aquesta edició, un embargament ens impedeix dir noms o explicar mecàniques. Sí que podem parlar dels companys de Gi-hun en aquesta temporada. L’artista musical Choi Seung-hyun, àlies T.O.P., encarna el raper Thanos, sempre col·locat aspirant a donjoan. És només un dels molts joves que van perdre calés per culpa de Lee Myung-gi (Im Si-wan), un (antigment) popular youtuber de criptomoneda. Una altra de les seves víctimes va ser la seva exnòvia Kim Jun-hee, interpretada per Jo Yu-ri del grup IZ*ONE. En el divers grup de personatges també hi ha una dona trans, Cho Hyun-ju (Park Sung-hoon), que no es pot permetre la cirurgia d’afirmació de gènere, o un addicte al joc, Park Yong-sik (Yang Dong-geun), obligat a formar equip amb la seva mare, Jang Geum-ja (Kang Ae-shim).

Notícies relacionades

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

La construcció de la identitat

Una altra de les novetats importants és una clàusula afegida en la competició: aquesta vegada els concursants poden votar si abandonar en massa després de cada prova i repartir-se els diners acumulats fins aleshores. Han de prendre partit, amb tot el que això comporta. Hwang ha afirmat que volia posar sobre la taula una pregunta: "¿La majoria té sempre la raó?". Fins i tot la democràcia té els seus perills.

Sigui com sigui, pitjor hauria sigut la llei marcial que va voler imposar el destituït president Yoon Suk-yeol i que per sort només va durar sis hores. Hauria suposat un cop dur per a un ressorgir cultural coreà que encara no sembla tocar sostre: cada vegada són més les companyies occidentals que s’atreveixen a invertir en produccions coreanes, sovint amb èxit, com Paramount Global amb la premiada Bargain (Negociaciones) o Disney+ amb Moving. El que abans era cultura de nínxol ara és, cada vegada més, part natural d’un mainstream menys ancorat que mai en l’anglofília.