Richard Gere: "Preocupar-se per la mort és molt saludable"

El protagonista del film Oh, Canada és un home que mira enrere per saldar comptes amb el passat. ¿És un exercici que practica sovint?

A la meva edat és gairebé inevitable. Per al Paul [Schrader] i per a mi, per exemple, fer la pel·lícula plegats va ser una invitació a reflexionar sobre el temps que ha passat des que vam començar a treballar junts i constatar amb molta tendresa que joves que érem llavors i quant ens faltava per aprendre. Així mateix, la meva dona i jo ens estem instal·lant a Espanya i hem estat obrint munts de capses plenes de fotografies i quaderns i altres records. Algunes d’aquestes capses feia 30 anys que no s’obrien. En aquests casos és inevitable fer un inventari vital i, almenys en el meu cas, sorprendre’s. Quan en tenia 20 o 25, no em vaig imaginar mai que arribaria als 75 fent aquesta feina. Mai. I el més sorprenent és que la possibilitat de fer una bona pel·lícula em continua omplint d’entusiasme juvenil.

¿Per què han decidit la seva dona i vostè canviar els Estats Units per Espanya?

Fa 11 anys que estem junts i durant els últims sis o set hem viscut al meu país. Amb el temps, ella s’ha preocupat cada vegada més per les qüestions més fosques de la vida americana, com les misèries del nostre sistema de sanitat i la falta de control de les armes de foc. A Espanya hi ha un respecte per la gent que al meu país no hi ha.

Es podria dir que Oh, Canada és la primera pel·lícula en què interpreta un avi. ¿Fins a quin punt el preocupa anar escurçant distàncies amb la mort?

Crec que preocupar-se per la mort és molt saludable. No em refereixo a pensar-hi d’una manera morbosa, sinó a assumir que tot el que neix ha de morir; una vegada aconseguit això, és més fàcil disfrutar de la vida. Respecte al que comenta d’interpretar un avi, ja ho vaig fer en una pel·lícula de fa 40 anys anomenada El rei David; llavors jo era tan jove que per fer-me envellir m’havien de maquillar durant 10 hores. Per rodar Oh, Canada tot va ser molt més senzill.

¿És cert que per rodar la pel·lícula es va inspirar en la mort del seu pare?

Ell vivia amb mi i es va morir sis mesos abans que comencéssim a filmar, així que és lògic que ho tingués al cap. Bona part de la meva feina amb el personatge es va nodrir de la relació amb el meu pare i del deteriorament mental i físic de què vaig ser testimoni. Durant el rodatge vaig instruir altres membres de l’equip sobre com calia treballar amb algú que està postrat en una cadira de rodes, com l’havien d’asseure al lavabo i com havien de tenir-hi paciència. Hi tinc molta pràctica.

El Leonard, el seu personatge a la pel·lícula, va prendre una decisió de jove que li va canviar del tot el rumb de la vida. ¿Vostè ha experimentat mai un moment crucial com aquest?

Penso que totes les decisions que prenem cada dia, fins i tot les aparentment més nímies, defineixen qui som. El dalai-lama va dir una vegada: "Quan sigui possible, mira de ser amable... I això sempre és possible». Hi estic d’acord. Cada vegada que tenim un pensament negatiu i ens deixem portar per aquest pensament, passen coses desagradables. I sempre tenim l’opció d’adoptar l’actitud contrària i guiar-nos per l’amor, l’empatia i la solidaritat.

Així mateix, el Leonard afirma que necessita estar davant la càmera per explicar la veritat o, com a mínim, el que ell considera que és la veritat...

La càmera és un artefacte molt poderós. A mi posar-m’hi al davant em centra i m’aporta claredat, com una sessió de meditació. Mentre rodo em sento extraordinàriament connectat amb les meves emocions i els meus sentiments, no sé com explicar-ho.

¿Rodaria una pel·lícula autobiogràfica, com fa el Leonard?

Visc permanentment dins d’una ficció sobre mi mateix. El que hi ha dins del meu cap, aquesta col·lecció de pensaments, records i fantasies, no és més que una ficció anomenada Richard Gere. I és en l’espai que es crea després que s’acabi un pensament i abans que comenci el següent, a l’interior d’aquest forat, on s’obre la possibilitat d’accedir al veritable jo.

Un altre dels temes que aborda Oh, Canada és la dificultat de l’artista per mantenir-se íntegre. ¿A vostè li costa?

A tots els humans ens costa mantenir allunyat l’impuls per acumular diners, o possessions, o poder, o estatus, o fama. I la desigualtat gegant econòmica i la infelicitat que arrosseguen el nostre present és una de les conseqüències de deixar-nos portar per aquest instint. Hauríem de treballar darrere un sistema polític diferent, que no utilitzés el mateix llenguatge i que es basés en una cosa que és de sentit comú: hem de compartir i cuidar-nos els uns als altres. Només d’aquesta manera podrem sentir-nos segurs i feliços.

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

Oh, Canada, finalment, parla d’activisme polític i de com els moviments de protesta dels 60 van contribuir a qüestionar l’statu quo. ¿Quin és l’estat de salut de l’activisme actualment?

L’impuls d’intervenir i crear un món millor hi és, i això és admirable, però el que falta i és absolutament necessari és saviesa. Només si hi ha saviesa serà útil l’activisme; al capdavall, vivim a mercè de gent que és molt activa a l’hora de fer coses molt estúpides i terribles. I la base de la saviesa està en la compassió.