Gary Oldman: "Vaig ser alcohòlic durant molts anys i això em va convertir en algú horrible"

Va ser un cas d’admiració mútua. Jo estava de visita en un festival de cine a Itàlia, a la Costa Amalfitana, i un periodista em va preguntar si hi havia algun director en concret amb qui m’agradaria treballar. "Paolo Sorrentino», vaig respondre sense dubtar; m’encanten les seves pel·lícules. Poc després, vaig rebre un mail de Paolo. "He sentit que ets un seguidor del meu treball, i jo ho soc del teu», em deia. "Estic treballant en la meva nova pel·lícula, ¿t’agradaria interpretar-hi un paper petit?». Li vaig contestar que sí, és clar. Hauria interpretat qualsevol personatge per a ell, fins una estàtua o un gos. Qualsevol.

¿No és una manera una mica arriscada de seleccionar papers?

Hi ha molts motius que poden portar un actor a acceptar un paper, i alguns no tenen a veure amb criteris artístics. He participat en pel·lícules horribles, tots els meus companys i companyes de professió ho han fet alguna vegada; s’han de pagar les factures, i és difícil mantenir la integritat i la dignitat. En un moment de la meva carrera, vaig decidir que ja estava cansat de donar vida a malvats, i que no acceptaria més papers d’aquest tipus. Ara bé, hauria continuat fent-ho si fos necessari. No seria la primera vegada en la meva carrera que em contradic.

¿Quina va ser la primera?

N’hi han hagut moltes. Fa temps, quan vaig assolir cert estatus professional, em vaig dir que no tornaria a treballar en sèries de televisió. En aquell temps, o eres un actor de cine o ho eres de televisió, i els actors de cine miraven els actors de televisió per sobre l’espatlla, igual que els de teatre miraven per sobre l’espatlla els de cine. Avui, en canvi, tots els meus col·legues volen treballar en televisió.

Vostè mateix porta quatre temporades al capdavant de la sèrie d’espies Slow horses i té previst rodar dues temporades més...

Soc molt afortunat, perquè Slow horses em proporciona uns diners més que suficients per jubilar-me. I m’encanta la sèrie. Resulta molt alliberador donar vida a un tio a què gairebé tot li importa un rave, que no calla, que no es cuida la salut i es passeja per la vida fet un porc; així és el meu personatge. Part del meu procés de preparació va ser imaginar-me la seva olor corporal, una barreja de cigarrets, alcohol i suor. Durant els rodatges, fins i tot solem discutir el so i la contundència de les seves flatulències. Em diverteixo molt, i divertir-se fent aquesta feina és important, tot i que de vegades impossible.

¿Recorda algun moment de la seva carrera en què no es divertís?

Vaig ser alcohòlic durant molts anys, i va ser una època horrible. Fa gairebé tres dècades que estic sobri, i si al seu dia no m’hagués proposat deixar-ho no seria aquí, hauria mort fa temps. Va ser un període molt autodestructiu, ple de nits passades en companyia del minibar d’una habitació d’hotel.

¿El va ajudar l’alcohol a ficar-se en la pell d’un personatge?

Hi ha artistes que tenen una visió romàntica de la beguda i les drogues, i que diuen que treballen millor sota la seva influència. A mi l’alcohol em va convertir en algú horrible. Per mi, això són mentides. Recordo que, poc abans de rehabilitar-me, vaig rodar junt amb Demi Moore una pel·lícula anomenada La lletra escarlata (1995), i llavors estava molt deprimit. En una ocasió, vaig rodar una escena amb Demi després d’excedir-me amb la beguda durant el dinar, i no va sortir bé. "Ho sento molt, espero que no m’odiïs», li vaig dir l’endemà. I ella em va contestar: "No t’odio, és només que estic decebuda». Em va doldre moltíssim, perquè no suporto decebre.

Després de tot aquest temps, ¿li costa mantenir-se lluny de la beguda?

En absolut. No em fixo en les tanques publicitàries que anuncien vodka, i en els sopars especials puc servir vi a tots els altres comensals sense sentir la necessitat de fer un glop. Soc molt feliç.

¿Fins i tot després de desfermar la fúria dels fans de la saga Harry Potter al parlar del seu treball en aquesta fa uns mesos?

Va ser un terrible malentès. Jo vaig dir que, al meu parer, el meu treball en la saga havia sigut mediocre perquè hi vaig participar sense haver llegit els llibres, i els fans van entendre les meves paraules com un senyal de menyspreu. El cert és que, quan vaig començar a filmar les meves escenes, J. K. Rowling continuava treballant en els llibres, tot el que hi feia referència estava envoltat de secretisme i no vaig poder llegir tota la història del meu personatge. A això em referia. Dit això, el meu paper a Harry Potter és una de les coses que m’han passat en la vida per les quals sento més gratitud.

¿Per quin motiu?

Perquè la meva participació tant en la saga Harry Potter com el meu treball junt amb Christopher Nolan en les pel·lícules de Batman em van permetre guanyar una bona suma de diners a canvi de poques hores de feina, i per tant vaig disposar de molt temps lliure per cuidar-me dels meus fills petits. M’havia divorciat i en tenia la custòdia, i en aquella època moltes pel·lícules es rodaven en llocs com Praga o Budapest, per la qual cosa vaig rebutjar moltes ofertes; no podia treballar tan lluny. Vaig decidir no ser per als meus fills petits el pare absent que havia sigut per al meu fill gran.

El 1997 va dirigir Los golpes de la vida. ¿Té previst tornar a posar-se darrere de la càmera?

Tinc un projecte de llargmetratge centrat en els inicis del cine. Necessito 30 milions de dòlars, però de moment només m’ofereixen a tot estirar la meitat d’aquests diners per rodar-lo. Com a actor, en el passat vaig treballar en rodatges en què els directors van haver de fer malabarismes per acabar la pel·lícula perquè els diners no els arribaven, i sé quant es pateix. Ja estic gran per posar-me en aquest tipus de situacions.

Notícies relacionades

Quan tot s’enfonsa

Un viatge pel Nadal de mig món

Parlant de jubilar-se, ¿ho ha pensat seriosament?

Per descomptat, i algun dia ho faré. M’agrada el que faig, però també m’agrada la fotografia, per exemple. Em falten molts llibres per llegir i moltes altres coses per fer abans d’anar-me’n a la tomba.