Quan tot s’enfonsa
La meva vida és extraordinària. És a dir, que està "fora de l’ordre o regla natural o comuna". Només en aquesta categoria es poden emmarcar situacions com la que vaig viure fa una setmana en un hotel madrileny. Havia quedat allà amb Maruja Torres. El seu últim llibre, Cuanta más gente se muere, más ganas de vivir tengo, ja feia més de tres mesos que és a les llibreries i em venia de gust xerrar amb ella en un context més relaxat, allunyat de la frenètica promoció que porta els autors a repetir com papagais les mateixes respostes a preguntes pràcticament idèntiques. Maruja hi va accedir amb dues condicions, que ens veiéssim lluny del carrer de Serrano i al bar d’un hotel tranquil. Complertes totes dues, ens vam trobar a l’hora convinguda, passat el migdia, i vam començar a conversar.
Hi vam estar gairebé una hora. Vam repassar la seva trajectòria, les seves peripècies vitals, literàries i periodístiques, l’evolució d’un ofici que continua adorant, la política nacional i internacional, i vam acabar parlant de la mort, la dels amics i la seva pròpia, sempre digna. Així la defensa al llibre, on a més parla de la necessitat del suïcidi assistit, permès, per exemple, a Suïssa, tan neutral en altres assumptes. "Això que cal viure cada dia com si fos l’últim, aquest tòpic, és una tonteria. Imagina’t, quina angoixa. Hem de viure cada dia com si fos el primer", em va dir al final, i va rematar: "Així que, nena, ara tu i jo ens prendrem una copeta de xampany i brindarem per aquest primer dia". Això vam fer, vam compartir paraules còmplices, les més felices de totes les intercanviades, i vam beure amb la certesa que aquella era la primera copa de la resta de les nostres vides.
Quan la vaig veure allunyar-se en el taxi, encara pletòrica de bombolles, no vaig ser conscient de com d’extraordinària havia estat la vivència que m’havia regalat. Vaig seguir endavant, igual que la cançó de Standstill, "me voy a inventar un plan para escapar hacia delante", atabalada amb els compromisos, les dates d’entrega, les gestions, tants problemes pendents de solució. Me’n vaig adonar aquella nit, mentre llegia Joan Didion. Torno a ella cada vegada que sento que estic a punt d’ensorrar-me. Com el poema de Yeats, "Donant voltes i voltes en l’espiral creixent / no pot ja el falcó sentir el falconer; / tot s’enfonsa; el centre cedeix; / l’anarquia s’abat sobre el món, i a tot arreu / es nega el ritual de la innocència; / els millors estan sense convicció, i els pitjors / plens d’apassionada intensitat". En el seu assaig The Whtie Album, Didion explica que amb 33 anys va haver de buscar ajuda psiquiàtrica poc després de patir un atac de vertigen i nàusees i poc abans ser elegida Dona de l’Any per Los Angeles Times. "Sembla tenir la profunda convicció que tot esforç humà està condemnat al fracàs, un convenciment que sembla enfonsar-la encara més en un retraïment dependent i passiu", concloïa el seu informe psiquiàtric. Vaig haver de tancar el llibre. Aquesta pacient, la Didion de 1968, era jo. Llavors vaig recordar Maruja, el seu vitalisme, tan realista, i vaig valorar el moment viscut amb ella, la meva vida, extraordinària.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
