Cànons de bellesa i proves d’obediència

La idea de bellesa i feminitat va obsessionar l’escriptora Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) des de petita "com si fos un joc que hagués de guanyar", escriu l’autora a Les catalanes no es pinten (Pòrtic), una investigació mil·lennista sobre la bellesa i la feminitat en la Catalunya contemporània. Aquesta fascinació ha anat canviant, l’ha fet canviar d’opinió i li ha generat massa preguntes, algunes de les quals busquen resposta a través de la seva última publicació. ¿Aquesta obsessió per la idea de bellesa pot conviure amb el feminisme tal com l’entenem actualment? ¿I amb la catalanitat?

El feminisme dels últims 10 anys ha analitzat la mirada masculina, l’acte de representar les dones des d’una perspectiva que les mostra com a objectes sexuals per al plaer de l’home com a espectador. Després d’informar-se sobre aquest fenomen i examinar si feia certes coses o vestia segons quines peces per ella mateixa o per la resta, Carbonell es va adonar que "no t’acabes de treure mai el conflicte de dins, sinó que només es transforma". "Encara que fa deu anys em vaig obsessionar a operar-me el nas per assemblar-me a no sé qui i que ara estic en un punt en què dic que no, perquè aquest nas en realitat té l’ADN de la meva família, alguna vegada he mirat quant costa injectar-se bòtox", afirma l’escriptora.

Normes no escrites

Aquesta comunicadora cultural va créixer amb pel·lícules com Chicas malas, que, malgrat que en una edat jove no va entendre, ara analitza des d’una altra perspectiva. A la cinta, les plàstiques –el grup més cool de l’institut– s’inventen una sèrie de normes que cal seguir per pertànyer a la seva colla, com ara que el dimecres cal vestir de rosa o només es pot portar roba d’esport el divendres. Potser aquestes regles no s’apliquen en la vida real, però n’hi ha d’altres que existeixen i que les dones van descobrint "a mesura que et dones cops de cap", com "haver-te de depilar les cames" i "no poder portar segons quines peces de roba a partir de certa edat", assenyala.

Amb l’arribada d’internet i l’auge de les xarxes socials, els cànons de bellesa cada vegada impacten més fort. Fa 20 o 30 anys els referents podien ser estrelles de Hollywood, "cosa que també tenia una part tòxica –diu–, però les veies en el context d’una pel·lícula, fent un paper concret". "Amb les xarxes socials, veus cares perfectes i aïllades tota l’estona: gairebé no hi ha temps de buscar altres referents", afirma.

En realitat, aquests cànons "de vegades semblen més proves de disciplina o obediència, que no es tracta tant que t’assemblis a un model concret, sinó de veure que bé que segueixes els passos que has de fer per arribar a ell".

A més, aquests mateixos models canvien ràpidament "quan hi ha més gent que se’ls pot acostar, com va passar el dia que les Kardashian van posar de moda el cos voluptuós i van veure que les operacions per assemblar-s’hi s’estaven estenent. Ara tothom pren Ozempic". "Quan parles de feminitat des d’aquesta òptica, de vegades sembla que sigui una persecució constant i que no arribis mai enlloc. És com buscar una meta que no saps quina és", assenyala.

Dins d’aquest discurs, ¿quin lloc ocupen les dones catalanes? ¿Existeixen uns trets propis de bellesa i feminitat? "Quan penso en una identitat catalana no puc ignorar el tòpic de la discreció, el conservadorisme i la prudència. Sobretot la prudència", escriu Carbonell en el seu llibre.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

"Un dia em van començar a aparèixer vídeos d’expats que viuen a Barcelona que explicaven que se sentien massa arreglades en comparació a les seves companyes catalanes. Havien deixat de posar-se pestanyes postisses o d’injectar-se bòtox", explica l’autora. En la seva investigació, va descobrir que hi ha una història de la cosmètica catalana molt més activa del que pensem. Als anys 30, les revistes femenines catalanes parlaven obertament de consells de bellesa. Malgrat això, gairebé un segle després, quan va a comprar productes de bellesa s’adona que "l’etiquetatge només està en anglès".

"Em fascinava preguntar-me com és que hem parlat tant de la nostra identitat com catalans en altres aspectes i en aquest no", diu, reflexionant, la comunicadora. "Als anys 80, la cantant Núria Feliu portava una ombra d’ulls verda divina i aquest glamur sempre ha sigut present, però potser no se n’havia parlat durant les últimes dècades. S’ha fet molt discurs en anglès i en castellà sobre el tema, però en català no. També penso que és perquè aquest món de les influencers que fan contingut a les xarxes en català ha trigat més a arribar", diu per acabar.