El dibuixant Will McPhail, contra la vacuïtat del món

Fa uns 15 anys, el britànic Will McPhail (1988), avui instal·lat a Edimburg, va sortir-se’n airós en la prestigiosa The New Yorker. "Vaig fer viatges a Nova York sol per portar-los els meus acudits gràfics fins que després de molt insistir un dia me’n van comprar un. Crec que hi ha una regla no escrita en la revista. Has de demostrar que vas de debò i ser constant enviant els teus dibuixos", revela amb una picada d’ullet. I allà segueix, a més d’en altres publicacions, com Private Eye i New Statesman, desbordant humor absurd i quotidià amb els seus gags -200 d’aquests reunits a Amor i alimañas (Norma)-, protagonitzats en bona mesura per rates, gavines o coloms, que ell troba "carismàtics i graciosos, sempre amb aquesta expressió de desesperació".

Això li ve de quan va estudiar Zoologia a la universitat, on més que estudiar es passava les classes dibuixant-los, confessa obrint la seva inseparable llibreta Moleskine i mostrant esbossos, dibuixos i notes i notes i notes. "La meva professió és per a mi una malaltia mental, dibuixaria tot i que no em paguessin", assegura qui en la pandèmia va trobar el temps necessari per materialitzar el que ha sigut el seu aplaudit debut en la novel·la gràfica i que tenia escrit abans, l’emotiva, commovedora i alhora divertida i desenfadada IN. (Norma), de la qual una productora prepara una versió cinematogràfica. El protagonista del còmic és el Nick, un jove il·lustrador i dibuixant amb dificultats per connectar de manera profunda amb altres persones en una societat en la qual prioritza l’aspecte superficial, en "una ciutat on viu molta gent que en realitat està emocionalment aïllada". Fins que coneix la Wren, amb la qual connecta sexualment i emocionalment.

"En les meves històries els homes són com nens i les dones són més adultes que els homes. Jo tinc moltes coses del Nick, però en tinc moltes més de la Wren, perquè ella té més inseguretats. El Nick oculta les seves i ella recorre a l’humor per mostrar-les", explica qui fa gala d’humor. "És com ho he viscut sempre. Soc fill de mare soltera i obrera i l’humor sempre m’ha ajudat a passar les penúries", somriu McPhail, que ho aplica a les seves obres "per alleugerir les coses complexes".

Com la mort i el dol. "Jo vaig perdre el meu pare, i tinc familiars que han tingut càncer. No importa tant el que trobem a faltar de les persones que ja no hi són o el que no has pogut viure amb elles com el que encara no coneixíem d’elles i no podrem viure al seu costat".

Notícies relacionades

Josep Plana : "Estic a dues trucades de qualsevol persona del món"

El millor director de cine britànic, segons Scorsese

McPhail qualifica IN. d’"oracle de la tristesa", en part perquè mentre la va dibuixar, durant la pandèmia, se sentia trist i va ser fàcil per a molts lectors identificar-se amb la història. "No és que escrigui sobre la depressió, però un dels símptomes no és tant sentir-se trist com no sentir res. Al principi, Nick fa veure que sent coses tot i que no les sent i, al final del llibre ho sent tot, també la tristesa. I malgrat sentir-se trist, acaba sent una persona més sana que a l’inici", assenyala sobre el personatge. "Quan em passa com al Nick de l’inici d’IN., que dic coses que no m’importen, i l’altra persona també diu coses que no li importen, em venen ganes de cridar. ¿Per què no som més autèntics en comptes de dir-nos coses vàcues?", expressa amb vehemència.

Reflex d’aquesta vacuïtat se succeeixen en el còmic les cafeteries cools on serveixen, per exemple, llet de cactus, que freqüenta el Nick. "Quan no tenia estudi jo treballava en llocs així. Alguna fins i tot et cobrava pel temps que estaves assegut. Tot era teatre, superficial".