La millor pel·lícula nadalenca de la història

Corren ventades estranyes per a les pel·lícules nadalenques: fuetejades, d’una banda, per les crítiques als seus fins ara exemples incontestables i per una estranya tendència eroticofestiva (podríem sintetitzar-la amb l’etiqueta 50 ombres de nadal), el gener d’aquest any es va estrenar la seva millor versió: Los que se quedan.

El subgènere nadalenc sempre ha anat de bracet de la idea de la feel good movie, pel·lícules que són com la batamanta mentre a fora hi neva: plantegen problemes vitals que es resolen amb facilitat d’opereta i et fan somriure al sofà (amb les dues mans abraçant una tassa de xocolata calenta i els dos peus enfundats en mitjons de rens).

Ja fa temps, però, que un èxit rotund com Love actually rep crítiques de tota mena, per celebrar els abusos de poder en l’entorn laboral o per posar el do del carisma només en personatges masculins, entre altres coses. En paral·lel, aquest any s’ha fet un hilarant gir a l’erotisme en el subgènere. Potser fruit del canvi climàtic, als seus protagonistes masculins els pica per despullar-se en pel·lícules ambientades en localitats nord-americanes nevades.

Són pel·lícules que no enganyen i que donen el que promet el títol. Per exemple, en la setmana de l’estrena, 16 milions de persones van veure Hot frosty, aquí titulada (nou hit de la tradició descriptiva de la nostra traducció) Un muñeco de nieve para derretirse. Diguem-ho ràpid: una viuda veu un ninot de neu, li posa una bufanda, la bufanda resulta que és màgica, el ninot de neu es fa carn en la figura d’un manso hipermusculat i despullat. Els versos de la cançó de Frozen (Vens a fer un ninot de neu amb mi?) prenen aquí definitivament un altre sentit.

El fotograma per promocionar la pel·li és aquest ninot de carn i os enfilat a la teulada de la casa de la viuda, com en l’anunci de Coca-Cola Light. La gràcia és que un altre dels èxits és A Carpenter Christmas Romance, en què el protagonista és un fuster que també arregla la casa de la protagonista, una novel·lista que descobreix l’esperit de Nadal als abdominals de l’home del martell i els claus. Una cosa semblant passa a The Merry Gentlemen, aquí titulat (digne del destape) Los festivos caballeros, que aborda una funció benèfica nadalenca d’estriptis mascle.

Podríem dir que són tan dolentes que són bones, si no fos perquè n’hi ha de bones que són millors. Perquè (oh, Nen Jesús; oh, cascavells del Rudolf) qui vulgui pot veure la millor pel·lícula nadalenca de la història.

Los que se quedan retrata el Nadal de 1970 en un elitista internat de Nova Anglaterra. Algunes famílies no recullen els seus adolescents per passar les festes, així que es queden al centre tutelats per un professor empestat i alimentats per una cuinera que acaba de perdre el fill a la guerra. Llestos i tristos, desesperats i còmics, són una barreja explosiva d’El club de los cinco, If, la pel·lícula nadalenca de Charlie Brown, els contes de Salinger, les cançons de Joni Mitchell i el consol de Que bonic que és viure.

Notícies relacionades

La segona temporada d’‘El joc del calamar’ trenca un rècord d’audiència

Muti torna l’ànima llatina al Concert de Cap d’Any

Tots els Nadals feliços s’assemblen, però els desgraciats ho són cada un a la seva manera. Aquest ho és, de desgraciada, però d’alguna manera també feliç, quan el professor marginat (una foca desorientada i obsessionada per la història antiga: li suen les mans, fa pudor, beu molt), l’alumne intel·ligent i díscol (la seva mare se’n vol desfer des que al seu pare li va passar allò) i la mare arrasada (el seu fill, de classe humil, tenia un futur brillant fins que el van enviar al front) formen una espècie de família disfuncional per donar-se calor a la neu. Tots tres han perdut una cosa important, tots tres no saben què han de buscar, tots tres es troben.

Hi ha una preciosa justícia poètica en aquesta pel·lícula que abriga com les tronades banyes escolars. La imatge podria ser una cosa semblant a això: el sopar d’aquest any serà trist, perquè alguns ja no hi són, però veus apilats al llit els abrics dels que encara continuen aquí.