Una parella, una dècada
Heus aquí un actor que apuntava a estrella però ha preferit quedar-se en un territori intermedi, Andrew Garfield, el pitjor Spiderman per a molts però excel·lent en títols com Lo que esconde Silver Lake i Hasta el último hombre. Compartint protagonisme, Florence Pugh, fulgurant presència femenina que ha sabut conjugar bé el seu talent i guanyar-se una meritòria posició amb films com Lady Macbeth, Midsommar i Donetes, la sèrie La chica del tambor i les seves prestacions en l’univers Marvel com la Yelena Belova de Viuda negra i Ojo de halcón.
Moltes vegades, el cine va d’això, en cas d’ajuntar dues estrelles o semiestrelles en potència, d’escriure un text que sigui adequat per a les seves prestacions i fer que tot encaixi perquè funcioni la desitjada química de les parelles romàntiques. Vivir el momento segueix al peu de la lletra l’axioma. Drama romàntic clàssic, filma una parella durant una dècada de relació, com es van conèixer, el que van voler, el que no van poder aconseguir, els anhels i les frustracions, la idea de la família.
L’idil·li se sumeix en la tragèdia i esquiva amb elegància la cursileria que apunta de vegades en el guió. En aquest sentit, la bona entesa entre Pugh i Garfield és fonamental. La càmera no els deixa mai i fa que prevalgui l’emoció per sobre del sentimentalisme. Garfield explicava que el projecte li va arribar en la seva particular crisi de la mitjana edat i va pensar que abans d’esquivar problemes, es tracta de trobar problemes per superar. I d’això va, més o menys, el film.
