Emma Cline: "Les noies d’avui creixen cosificant-se a Instagram abans de saber qui són"

Vaig començar el primer esborrany el 2014, quan tenia 25 anys i vivia a Nova York. Alex era un tipus de noia que veia molt. I sempre m’han atret els personatges com Ripley, que naveguen pel món sense les guies morals habituals.

Alex exerceix una espècie de prostitució emmascarada, ella és una noia objecte però l’intercanvi no és només per sexe.

És una cosa que ha existit des de sempre, però des d’internet aquest tipus de relacions són molt més obertes, amb pàgines web específiques per a aquest acord. Crec que és una cosa que passa a totes les grans ciutats. És curiós, hi ha lectors que veuen Alex com una malvada. A mi m’encanta ella, sento molta empatia, tot i que no sé si m’agradaria ser la seva amiga. En el fons, a mi el que m’interessa és llegir i escriure històries sobre gent amb vides que descarrilen.

La novel·la té alguna cosa d’El nedador de Cheever, hi ha piscines, platges i clubs nàutics a tot arreu. Però en el fons és una novel·la sobre un tipus molt específic de privilegis.

Sempre m’ha interessat el to d’El nedador, com una cosa que comença un dia d’estiu bonic i assolellat i acaba amb el protagonista bevent de més, de piscina en piscina, sentint que ho ha perdut tot. És una història de terror i volia que seguir Alex provoqués una sensació semblant. Ella també està en un viatge en què cada dia que passa perd més i més de si mateixa.

¿Per què els Hamptons?

Vaig ser-hi per primera vegada quan en tenia vint-i-tants; un amic artista hi vivia. Potser hi he estat cinc vegades en total. És un ambient molt diferent, amb uns codis i regles socials vigents molt estranys. Per exemple: no pots aparcar a la platja tret que el teu cotxe tingui un adhesiu que digui que vius allà. Bàsicament no pots banyar-te al mar si no ets resident perquè gairebé no hi ha hotels i els que hi ha costen mil dòlars la nit. Tot als Hamptons està dissenyat per mantenir allunyat els altres. Per això em va agradar la idea d’una forastera que entra i comença a causar problemes.

Alex es guanya la vida obtenint coses dels homes, però així mateix tots els que es troba en el seu viatge sempre volen alguna cosa d’ella, també.

Definitivament, totes les relacions del llibre són transaccionals. En algunes hi ha diners pel mig, és més obvi. Però en d’altres, és com si la gent volgués alguna cosa més d’ella. Sempre hi ha una espècie de ball.

La tensió i la minuciositat dels detalls són molt Bret Easton Ellis, ¿li agrada?

Sí, en soc un gran admiradora, és un escriptor increïble. El seu últim llibre, Los destrozos, es va apoderar de la meva vida quan el vaig llegir. Li estic molt agraïda per haver tingut una experiència lectora d’aquest tipus. La forma en què utilitza els detalls és sorprenent. Vaig fer classes només dos semestres, però vaig ensenyar American Psycho i vam estudiar quins detalls tria, com utilitza els noms de les marques. De vegades pot ser massa, però la forma en què ho equilibra sempre acaba sent perfecta.

Alex té una espècie de superpoder per llegir els altres i les situacions, però després és molt ignorant amb coses que passen al seu propi cap. ¿Per què està tan desconnectada de si mateixa i per què aquesta és una habilitat tan típicament femenina?

És una història de supervivència. Alex està en un moment de col·lapse existencial, en alerta, i profundament desconnectada de si mateixa, tot alhora. ¿Què per què dissociar és una cosa que fem especialment bé les dones? Jo ho veig com un punt final lògic de com la societat ensenya les dones a percebre’s a si mateixes des de molt joves. S’aprèn per osmosi. A partir d’una edat molt primerenca, t’inunden amb imatges i aprens molt ràpidament què pensaran els altres de tu. No crec que sigui el mateix per als nens i els homes. Ha de ser molt pitjor ara perquè estàs literalment cosificant-te a Instagram des de molt jove, abans que realment sàpigues qui ets. Has de crear un jo exterioritzat i presentar-lo a altres persones. Crec que si hagués hagut de fer això quan tenia 14 anys, m’hauria espantat. Tothom està obligat a crear una espècie de relat de si mateix. Fins i tot si el que et va passar una vegada és realment dolent, si ho converteixes en una història això ho fa tolerable.

La violència sexual és present a tota la novel·la, però aquesta vegada ha decidit no escriure escenes de sexe, ¿per què?

De vegades no m’adono de la visió tan cínica que hi ha en les relacions entre homes i dones dels meus llibres fins que els llegeixo després. Però aquí definitivament volia que hi hagués aquest corrent subjacent de foscor i violència. Les relacions que ha tingut Alex abans són aterridores. Crec que per tolerar una cosa així has d’absentar-te. És com si et convertissis en un fantasma, perquè, si no, és massa terrible. No volia que hi hagués moltes escenes d’ella fent treball sexual, sinó mostrar les seqüeles. Els actes sexuals que hi ha al llibre són bonics, tristos i poc eròtics, suposo.

Notícies relacionades

25 estrenes de cine, de Maria Callas a Pixar

Morad imposa la seva llei al Sant Jordi

El 2017 va escriure una carta oberta publicada a la revista The Cut titulada El preu de somriure a les fotografies, en què parlava sobre com de difícil és creure les dones que denuncien violència arran d’una experiència personal. ¿Creu que les coses han canviat en aquests set anys?

És realment difícil determinar on estem avui en dia. En certa manera, crec que les coses han millorat. Avui la gent és més capaç de reconèixer determinades actituds i de posar-los nom. Però sistèmicament no sé si han canviat gaire. Desafortunadament, soc una mica cínica al respecte. Una part de mi diu que no.